Demà, un grup de mestres ens reunirem a València per homenatjar Enric Valor. enguany que fa anys de la seua mort. Vicent Brotons, Professor del departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, Vicedegà de la Facultat d’Educació i Director de la Unitat d’Educació Multilingüe, pronunciarà una conferència titulada "El senyor Enric valor de Castalla, escriptor i ciutadà". Després, també presentarem la xarxa "Un entre tants" una experiència de cooperació entre docents per a l'ensenyament en valencià. Podeu llegir la resta del programa ací.
Ja sabeu de la importància de la seua obra. Baix teniu la portada d'un dels primers llibres per a l'ensenyament del valencià a castellanoparlants, de l'any 1966. Ara ens pot resultar curiosa, però és evident la seua voluntat de fer pedagogia de la llengua i d'arribar a tot el món de manera didàctica i científica.
«Tots els valencians estem moralment obligats a contribuir al’ús, al conreu, al respecte i a la difusió del valencià,
el nostre català.»
"Això va anar i era un llop i una rabosa, la cosa més amiga del món.
Campaven pel rebanc que fa l'ombria del Carrascal de Castalla, on més espessos estan els pins i els ginebres.
El llop era un animalot brau i feréstec, fill d'una família de la Serra de Salines, gros i de pèl estarrufat i aspre, i tenia un geniot com un castell; però, en el fons, era un veritable albercoc.
La rabosa era nascuda allí al mateix Carrascal, tenia un tipet esllanguit i de moda i una cua sedosa que valia un tresor de tan bonica. Però no tenia idea bona que l'acompanyara.
Un matí, s'estaven els dos esplugant-se tranquil·lament a dues o tres-centes passes del mas de la Font de la Carrasca, quan el llop, que estava ben satisfetot d'un robatori que havia fet la nit abans en un ramat d'ovelles, va dir a la rabosa:
–Comare rabosa, estic molt content de tu per l'ajuda que em donares ahir de distraure el gos del ramat de les ovelles. ¿I com te les vas apanyar per a fer aquells grunyits com si fores un conill que s'haguera agarrat en un llaç? Ha, ha!
–Ai, llop –féu ella, tan guilopa com sempre–. Molt m'ha costat de tenir estes habilitats, Però ben bé les extreme, i ben a gust, per aidar-te a viure; perquè ja saps quant que et vull, compare.
El llop prosseguí recordant el cas:
–Allò em va fer riure de calent… El gos tot era clapir i pegar saltirons i, a la fi, va escapar a córrer cap on t'estaves tu ben ajupida… Mentres tant, jo em vaig tirar serrat en mig del ramat i vaig agafar el corder del bascoll. Quan el gos se'n va adonar pels avalots del pastor, ja m'estava en la carena de la serra.
–Així em porte jo amb els amics, compare llop. Encara no saps bé tu a on ratlle!
El llop es va esperar al solet d'hivern que feia allí en el recer de davall la riba on es trobaven.
–He pensat –va dir llavors, tot i acatxant les orelles en un gest de bonhomia–, ja que t'has portat tant bé, que dec convidar-te.
–A què?
–A menjar mel. ¿T'agrada? Has de saber que en tinc un bon gerró… i açò no ho havia dit a ningú, perquè m'agrada molt i no saps quant m'ha costat de replegar.
–On la tens?
–Allà dalt, a la vora la Replana. ¿No hi ha allí, més avallet de la cadolla gran, un ginebre gros com una carrasca?
–Sí, sí; ja sé on dius.
–Doncs si apartes les branques del ginebre, que creix al peu mateix del tallat, trobaràs que tapa un ample badall de la penya. El badall té una porta de planxa, i allí dins està la cova on guarde jo totes les viandes i llepolies.
La rabosa ballava de goig per dins, puix era molt llépola, i ja se les prometia felices si l'albercoc del llop gosava a dir-li on tenia la clau. Així que va fer els ulls més innocents que va poder i esperà les explicacions del seu compare.
–A l'esquerra –prosseguia el llop– hi ha un gros cantal, i davall d'ell tinc la claueta, per no perdre-la si la porte damunt.
–Vaja, vaja! Sí que ho tens tot ben arreglat.
El llop estava orgullós d'aquelles lloances.
–Ah! i tinc allí unes coses més bones… Però, sobre tot, el gerró de la mel. Més de trenta bresques n'hi ha escorregudes.
Callaren tots dos: el llop, pensant en el convit que per agraïment devia fer a la rabosa i en l'esbalaïment que tindria ella de veure aquell gerró i aquell or fos que hi havia dins; i ella, discorrent com furtaria la mel al llop. Perquè era el que ella pensava:
–Si anem tots dos, ell, que té eixa bocota i eixes pototes, en dues sarpallotades i quatre llenguades, se la farà tota quasi quasi, i jo m'hauré de contentar de quatre llepadetes i encara hauré de donar-li les gràcies i restar-li agraïda i esclava… Res d'això: ara ja sé on la té i com trobar-ne la clau. Aniré jo primer, i allà veurem què deixe a este animalot."
...continuarà
"Comencilda, Secundina i Acabilda"
Foto: weib.caib.es
Campaven pel rebanc que fa l'ombria del Carrascal de Castalla, on més espessos estan els pins i els ginebres.
El llop era un animalot brau i feréstec, fill d'una família de la Serra de Salines, gros i de pèl estarrufat i aspre, i tenia un geniot com un castell; però, en el fons, era un veritable albercoc.
La rabosa era nascuda allí al mateix Carrascal, tenia un tipet esllanguit i de moda i una cua sedosa que valia un tresor de tan bonica. Però no tenia idea bona que l'acompanyara.
Un matí, s'estaven els dos esplugant-se tranquil·lament a dues o tres-centes passes del mas de la Font de la Carrasca, quan el llop, que estava ben satisfetot d'un robatori que havia fet la nit abans en un ramat d'ovelles, va dir a la rabosa:
–Comare rabosa, estic molt content de tu per l'ajuda que em donares ahir de distraure el gos del ramat de les ovelles. ¿I com te les vas apanyar per a fer aquells grunyits com si fores un conill que s'haguera agarrat en un llaç? Ha, ha!
–Ai, llop –féu ella, tan guilopa com sempre–. Molt m'ha costat de tenir estes habilitats, Però ben bé les extreme, i ben a gust, per aidar-te a viure; perquè ja saps quant que et vull, compare.
El llop prosseguí recordant el cas:
–Allò em va fer riure de calent… El gos tot era clapir i pegar saltirons i, a la fi, va escapar a córrer cap on t'estaves tu ben ajupida… Mentres tant, jo em vaig tirar serrat en mig del ramat i vaig agafar el corder del bascoll. Quan el gos se'n va adonar pels avalots del pastor, ja m'estava en la carena de la serra.
–Així em porte jo amb els amics, compare llop. Encara no saps bé tu a on ratlle!
El llop es va esperar al solet d'hivern que feia allí en el recer de davall la riba on es trobaven.
–He pensat –va dir llavors, tot i acatxant les orelles en un gest de bonhomia–, ja que t'has portat tant bé, que dec convidar-te.
–A què?
–A menjar mel. ¿T'agrada? Has de saber que en tinc un bon gerró… i açò no ho havia dit a ningú, perquè m'agrada molt i no saps quant m'ha costat de replegar.
–On la tens?
–Allà dalt, a la vora la Replana. ¿No hi ha allí, més avallet de la cadolla gran, un ginebre gros com una carrasca?
–Sí, sí; ja sé on dius.
–Doncs si apartes les branques del ginebre, que creix al peu mateix del tallat, trobaràs que tapa un ample badall de la penya. El badall té una porta de planxa, i allí dins està la cova on guarde jo totes les viandes i llepolies.
La rabosa ballava de goig per dins, puix era molt llépola, i ja se les prometia felices si l'albercoc del llop gosava a dir-li on tenia la clau. Així que va fer els ulls més innocents que va poder i esperà les explicacions del seu compare.
–A l'esquerra –prosseguia el llop– hi ha un gros cantal, i davall d'ell tinc la claueta, per no perdre-la si la porte damunt.
–Vaja, vaja! Sí que ho tens tot ben arreglat.
El llop estava orgullós d'aquelles lloances.
–Ah! i tinc allí unes coses més bones… Però, sobre tot, el gerró de la mel. Més de trenta bresques n'hi ha escorregudes.
Callaren tots dos: el llop, pensant en el convit que per agraïment devia fer a la rabosa i en l'esbalaïment que tindria ella de veure aquell gerró i aquell or fos que hi havia dins; i ella, discorrent com furtaria la mel al llop. Perquè era el que ella pensava:
–Si anem tots dos, ell, que té eixa bocota i eixes pototes, en dues sarpallotades i quatre llenguades, se la farà tota quasi quasi, i jo m'hauré de contentar de quatre llepadetes i encara hauré de donar-li les gràcies i restar-li agraïda i esclava… Res d'això: ara ja sé on la té i com trobar-ne la clau. Aniré jo primer, i allà veurem què deixe a este animalot."
...continuarà
"Comencilda, Secundina i Acabilda"
