ADREÇA DE CORREU D'ORETO DOMÉNECH

oretoescola@gmail.com

27 d’abril de 2009

Trobada d'Escoles en valencià


PUNXEU DAMUNT PER VEURE MÉS FOTOS

Al mes d'abril, la primavera arriba i arriben també les Trobades, la festa per la llengua, l'alegria de trobar-nos, pares, mares, alumnat i professorat. Les Trobades volen celebrar que poder aprendre és un goig i que som afortunats per tindre una cultura i una llengua pròpies, perquè això ens fa més capaços, des de la nostra sana autoestima, des del nostre amor propi, d'entendre i aprendre dels altres pobles.

Més encara ara, en un món globalitzat en el qual moltes persones es troben desarrelades, obligades a fugir de la seua terra, assetjades per moltes dificultats a l'hora de guanyar-se la vida, hem de ser conscients de la gran sort que tenim en poder celebrar que tenim una escola que ens ensenya a respectar-nos com a persones i a valorar la nostra cultura.

Com cada any, aquest esdeveniment comarcal se celebra a un dels pobles de les Valls del Vinalopó. Enguany li ha tocat el torna a Petrer i el nostre institut, el Poeta Paco Mollà ha volgut participar. L'AMPA va muntar una taula on informaven de l'oferta acadèmica de l'institut i on oferien La finestra, la revista escolar que tan generosament es preocupen de preparar. A més, la comunitat educativa del Paco Mollà (pares, mares, alumnat i professorat), vam preparar un taller de manualitats.

Com que enguany el lema de la Trobada era "Fes art, parla valencià" i el mes d'abril, dedicat a la lectura, es també el de les Trobades lectores, vam voler unir disseny i paper en una activitat qu e va consistir a fer fermalls de paper amb llana de colors. Podeu veure'n alguna mostra en les fotografies de més amunt. De fermalls, en férem molts... més de cent! Pregunteu, sinó, a Lola i Gaëlle de segon de batxillerat, que feren uns dissenys ben bonics i gaudiren d'un dia de descans dels estudis, que s'ho tenen ben merescut. Espere que els agradara molt l'experiència, que era nova per a elles.

L'oratge, malgrat tots els pronòstics, va aguantar bé i ens va permetre compartir un dia ben agradable i divertit.






23 d’abril de 2009

A la universitat en valencià!

Benvolguts i benvolgudes, ara que ja estem en plena primavera i ja s'olora l'estiu comencen a aparéixer els nervis per haver-vos d'enfrontar a les P.A.U., però també la IL·LUSIÓ pel futur, pel vostre canvi de nivell d'ensenyament, per les vostres aspiracions i fites. que espereu complir... Alguns triareu cicles, altres la universitat però tots i totes ho teniu ben a prop, pràcticament ho toqueu amb les puntes dels dits. De segur que tot el que us proposeu, amb esforç, ànim, honestedat i constància ho aconseguireu.

Però, a dia de hui, qui està millor format té més oportunitats, sense cap dubte.


Per això el valencià també és important a la universitat.

Hui hem rebut la visita de Dolors Magaña, voluntària lingüística de la Universitat de València. Ella estudia primer curs de filologia catalana i està molt contenta per haver triat els estudis que més li agradaven.
Dolors ha explicat tots els avantatges d'estudiar la carrera en valencià... i no són pocs! A banda d'això, els ha donat informació valuosa sobre els serveis gratuïts d'aprenentatge de la llengua que ofereix el Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, com els Centres d'Autoaprenentatge de Llengua i els tàndems lingüístics.

També els ha parlat de com és estudiar a la universitat, de com t'has de fer responsable del teu temps i de tota l'oferta cultural gratuïta que la vida universitària posa al teua abast.

Dolors ens ha explicat algunes anècdotes i també ens ha contat la seua experiència lingüística. Ella, nascuda a Villena i castellanoparlant de llengua materna, ens ha explicat com va començar a estimar el valencià a l'institut i com s'ha decidit per filologia catalana, ja que el que més li agrada és escriure i ensenyar. Dolors parla un valencià fantàstic des de fa any i mig!

Pense que la xarrada ha estat profitosa i també que és interessant tot el que ens ha explicat Dolors, però sobretot m'ha agradat molt veure l'entusiasme i les ganes d'aprendre que ens ha demostrat. La voluntat i la disposició, com ella ha dit, són molt importants per aprendre i millorar. Com diu la dita: fa més voler que poder!


Ací teniu dues adreces que Dolors m'ha passat sobre el valencià a la universitat. Per a preguntar dubtes sobre l'ús de la llengua podeu escriure a slp@valencia.edu i per a dubtes sobre la Universitat en general envieu un correu a dise@valencia.edu

Aprofite hui per a felicitar-vos en el dia del llibre i a tots els Jordis també.

Una rosa i un llibre és un bon regal.

22 d’abril de 2009

Una dona admirable


Notícia extreta de Vilaweb
Fotografia de Solidàries

DIMECRES, 22/04/2009 - 06:00h

La neuròloga Rita Levi-Montalcini

fa cent anys

La revista Nature publica un reportatge que es pot descarregar de franc

La neuròloga Rita Levi-Montalcini es converteix avui en el primer Premi Nobel que fa cent anys. La prestigiosa revista Nature, arran de l'ocasió, ha publicat un complet reportatge biogràfic (pdf) sobre la reconeguda científica italiana que es pot descarregar de franc. Nascuda l'any 1909 en una família d'origen sefardita instal·lada a Torí, Levi-Montalcini no ha parat mai de lluitar ni d'investigar i, malgrat l'edat, encara treballa.

Cada matí va a la fundació European Brain Research Institute-Rita Levi-Montalcini (EBRI), que presideix, i cada tarda va a les oficines d'una fundació educativa per a dones africanes que va obrir el 1992. Però és que és una dona tenaç. De jove, es va enfrontar a un pare conservador que no creia que les dones haguessin d'anar a la universitat i, tot i que ho va aconseguir, més tard va haver de deixar la universitat per culpa de les lleis racistes de Mussolini.

Abans de marxar del país va començar a estudiar el desenvolupament de les cèl·lules nervioses en un laboratori que es va fer a la seva pròpia habitació de Torí i es va endur quan es va haver de traslladar a Florència durant la guerra, el 1943. Quan es va acabar va tornar a Torí i el 1946 va acceptar una invitació de la Universitat de Washinton (Saint Louis) on s'hi va passar trenta anys i va descobrir el factor de creixement cel·lular, l'ordre que fa que una cèl·lula es reprodueixi (1952). Van ser les investigacions que va fer en aquest camp, amb el seu col·laborador Stanley Cohen, les que els van permetre aïllar el factor de creixement del nervi, fet que els reportà el Premi Nobel de Madicina de 1986.

L'any 2001, quan tenia noranta-set anys, el president italià Carlo Azeglio Ciampi la nomenà senadora vitalícia i encara és el membre més vell de la cambra alta italiana. No es tracta d'un càrrec honorífic perquè pren part activa de les discussions acadèmiques i el 18 de novembre del 2006 va centrar l'atenció de tot l'executiu italià. El seu vot va ser decisiu per aprovar els pressupostos del govern de Romano Prodi. Hi va votar a favor però tot just uns dies abans havia dit que, tot i que era partidària de Prodi, no ho faria si el govern no es feia enrere en la decisió de reduir el finançament per a la recerca científica. I ho va aconseguir, Prodi va haver de cedir.

7 d’abril de 2009

Carmelina Sànchez-Cutillas

L'altre dia Carme Miquel va dir que Carmelina Sànchez-Cutillas era una de les autores que li agradava més. Ací us deixe un fragment de la seua Matèria de Bretanya i us convide a llegir-lo i a navegar-lo, com si es tractara d'un torrent primaveral d'aigua cavallera.


"Als vorells dels camins hi havia campanetes blaves i de color de rosa, amb un botonet groc al mig com si fos el cor de les campanetes. I si xuclaves aquell coret la boca se t'omplia de dolçor, perquè diu que és on crien la mel. I quan sentia embafament del menjar de les flors, menjava raïm de pastor que estava agre, i era una herba com si fossen dits d'una mà d'herba.

Aleshores jo coneixia totes les plantes, i quan pegava un bac em posava sobre la ferida un grapadet de fulles de besneula. M'agradava desfullar les roses i madurar els pètals entre els dits, fins que tot el seu flaire i la color seua passava als caps dels meus dits. I les lletereses, de fulles petites i d'un verd molt clar, tiraven gotetes de llet quan arrencaves alguna fulla, com si foren maretes del criar.

Però també hi havia altres plantes volades de misteri que ens feien por a tota la menudalla. Una es deia baladre i es criava als barrancs i tenia flors blanques o flors com el color del corall, i diu que eren verinoses, i qui menjàs una flor de baladre es moria ben aviat. I l'altra planta de la por era la ruda, petita i lletja, i la seua color era com si algú hagués afegit un perol de pintura negra, dins del cossi en el qual el Nostre Senyor acabava d'amanir la pintura verda i brillant de tintar les plantes. La ruda feia pudor, i encara que estigueres lluny de la mata senties la bafarada. I no sé si seria per la pudor o per què, però és el cas que la ruda espantava les bruixes, i per això quan naixia un nen la comare posava una branqueta de ruda en la finestra de la cambra de la partera, i la ficava dins d'un got ple d'aigua per fer-la durar més dies. I quan bolcaven el nen de bolquers, també li lligaven una altra branqueta de ruda, i li la lligaven amb la mateixa agulla del reliquiari de domàs brodat que duien totes les criatures. I en acabant la mare i les àvies i la comare, i les veïnes que entraven a tafanejar l'aixovar del menut i el cobertor del llit de la partera, sospiraven tranquil·les perquè gràcies als dos amulets ja no se'l podrien emportar ni les bruixes ni el dimoni.

Però el senyor rector malparlava de la ruda i de la partera i de l'eixam femení que la voltava, i deia que amb una bona ruixada d'aigua beneïda hi havia prou. Per això, a tota els menuts els entrava basca després del bateig, però les àvies i les comares sabien de bon de veres que això era flat, i bullien un grapat de llavoretes i en acabant amb un drap ben net feien una munyequeta i la banyaven en el suc de les llavoretes, i la donaven a la criatura perquè xuclàs. El rector que mormolava de la ruda i de les dones s'anomenava don Gregori i, quan era assegut a una cadira, se li veien els pantalons perquè la sotana se li arromangava un poquet. Els pantalons eren ratllats, de ratlles blanques i negres tan primetes que feien tota la tela com si fos grisa, i a mi em va fer nosa de veure'ls la primera vegada que els vaig veure, perquè sempre m'havia semblat que els capellans no eren ni home ni dona i aquells pantalons em desvetllaren el misteri del seu sexe. I com si se m'hagués trencat una cosa molt lleu per dins, vaig començar a dubtar de moltes coses.

La passionera pujava pels murs i per les façanes agafant-se a l'argamassa i a l'algeps, i criava unes flors verdes i grogues i de la color del suc de la móra tot barrejat dins de la mateixa flor, i hom deia que allò eren els claus de les mans i els claus dels peus del Nostre Senyor, i la corona de punxes que li ficà aquell soldat al cap. I al dessota dels claus, i de la corona també, hi havia una goteta de mel, una mel clara com una rosada.

I amb la coneixença de les plantes i dels arbres i de l'herba també havíem après algunes coses del néixer i del morir. Les sabíem perquè el contacte diari amb aquell món fabulós era com passar un per un tots els fulls del llibre de la vida; cada full un dibuix diferent i tots els dubuixos curullats de llum.

Els morts feien focs de flametes tremoloses, d'un verd blavós, i diu que les flametes eixien dels ossos llurs. I si caminaves de nit pel camí del cementiri, te n'ixien les llums al mig del camí i vinga de ballar com si les empentàs el vent, i era una dansa de flametes sense trellat, i per això la gent els anomenava focs follets. Però la nit del dia de Tots Sants les animetes dels morts s'escampaven pertot arreu, i el mateix te les trobaves ajocades al costat del Baluard, com en la platja o caminant pels tossals. I aleshores tothom es tancava a casa, i el més vell de la família passava els quinze misteris i els altres contestaven. I tota la nit llumejant les minetes; al toc de l'Ave Maria se n'encenia a cada casa un bon grapat, i aquell rotgle de flametes casolanes acaronava l'enyorança que sentíem pels morts i la feia més suau. I en haver acabat els tres giravolts del rosari, els vells contaven coses d'apareguts, coses que no eren contes ni faules sinó històries veritables. Però si es callaven un moment, per tal d'alenar o per encendre la cigarreta, per les escletxes d'aquell silenci momentani penetrava tot seguit la veu de les campanes tocant a mort.

I les coses que sabíem del nàixer era que el melic té una pell que li penja des del botonet del melic, com un cordó, i després va assecant-se fins que cau. I alguns també li diuen al melic badiella, i també el porten penjant els xotets que mamen de la cabra acabats de nàixer i humits encara, i d'enllà uns dies se'ls queda sec i embolicat en qualsevol boixar.

Però el món de l'estiu i el món de l'hivern eren dues coses diferents i en pugna, i jo havia de viure al mig d'elles i de la seua oposició. I cascun any en tornar al poble a l'estiu, tenia por que els amics s'haguessen oblidat de mi, aquells amics petits com jo, que corrien per les costeres descalços i sense adonar-se'n de les pedres del sòl. Els amics humils que jo admirava tant, i els quals mai no van tenir enveja de mi."

("Les coses que sabíem", dins Matèria de Bretanya)


Cap paral·lelisme amb altres textos que coneixeu? Amb què ho compararíeu (pel·lícula, cançó, pintura, personatge, olor...)?


Valga aquest apunt com el meu petit homenatge en l'any de la seua mort,
encara que el millor homenatge sempre serà llegir-la.

2 d’abril de 2009

Carme Miquel parla de literatura amb els alumnes

Més fotos de la xarrada si en punxeu damunt


Un dels objectius (i dels desitjos) fonamentals del professorat de qualsevol llengua és fer que el nostre alumnat s’acoste a la literatura. La literatura és un bé fonamental per a promoure la cultura i fa que els nostres alumnes puguen créixer acadèmicament i, també, com a persones.


Això és el que hem pretés aconseguir amb l’alumnat de segon de batxillerat de l’IES Poeta Paco Mollà. La lectura, treball i posterior debat de la novel·la La mel i la fel de l’escriptora Carme Miquel, que ens va visitar el passat dimecres 1 d’abril, ens ha fet possible compartir un matí de literatura i també de lliçons de vida: els nostres costums, tradicions, creences, rituals, en definitiva, el patrimoni cultural dels valencians.


L’escriptora, molt amablement, va voler fer dues conferències al llarg del matí, ja que fer dos grups reduïts amb l’alumnat de segon de batxillerat (en són aproximadament 70), ens feia més agradable i productiu el diàleg amb Carme.


A les 9 del matí els va tocar el torn a l’alumnat del batxillerat humanístic i de ciències socials, que van rebre l’escriptora amb les notes del piano i una lectura d’alguns fragments de la novel·la. Després van presentar l’autora amb una breu semblança biogràfica i a continuació començaren amb les preguntes sobre la lectura que havíem preparat en les classes que havíem dedicat a treballar la novel·la.


A les 11 Carme Miquel va parlar amb l’alumnat del batxillerat científic i artístic. Els de ciències van preparar un comentari sobre la vida i l’obra de l’escriptora i després van llegir alguns fragments de La mel i la fel. Els alumnes del batxillerat artístic, amb l’ajuda dels professors Nacho Gavira i Miguel del Moral, de les assignatures Tècniques d’expressió graficoplàstica i Imatge, prepararen portades alternatives per a la novel·la amb les tècniques del gouache i l’exposició fotogràfica.


També, com en el grup anterior, estaven molt atents i interessants, com van demostrar a l’hora de formular les qüestions que havien preparat que, com l’autora mateixa els va dir, van demostrar que havien fet una lectura molt atenta i intel·ligent de la seua obra.


Després l’escriptora va dedicar als alumnes els exemplars de La mel i la fel que havien dut.

Les professores de valencià de segon de batxillerat estem molt contentes del comportament exemplar i de la feina feta per part dels nostres alumnes. L’escriptora, abans d’anar-se’n cap a València, ens va dir que s'havia sentit magníficament acollida i que havia estat una boníssima experiència per a ella. Esperem que l'experiència haja estat bona per als nostres alumnes també.


Moltes gràcies, Carme Miquel, per compartir aquest matí amb nosaltres tan generosament!


Visca la literatura!



En breu podreu veure un vídeo de la trobada.