ADREÇA DE CORREU D'ORETO DOMÉNECH

oretoescola@gmail.com

22 d’agost de 2011

100 anys de Valor: I queixalets també!



Recorde vivament la primera vegada que vaig llegir en valencià a l’escola. Devia tenir jo sis anys, a punt de fer-ne set, perquè “donya Vicenta” era la meua mestra. Aquella classe era molt gran, o a mi m’ho semblava, i sèiem per grups de tres o quatre.

Jo ja sabia llegir, des de pàrvuls. Tinc el record fresc de lligar les vocals amb les consonants i la sensació que ja havia descobert el truc de tot allò i, de seguida, començar a llegir totes les paraules que trobava arreu.  M’agradava, pel que es veu, aprendre de memòria moltes coses que m’ensenyava la meua “uelita” Maria, sobretot oracions o poemetes religiosos, com aquell de “caminito, caminito, los que van a Nazaret, como el calor era tanto, el niño tenía sed...” i altres coses que m’ensenyava ma tia Teresa, tirallongues com aquella que fa “per allà vénen bous i vaques i gallines amb sabates i pollets amb caramutxets...” que encara recorde de cap a peus.

Jo vaig aprendre a llegir en castellà i com que a ma casa no el parlàvem per a mi llegir era estar aprenent paraules noves de manera constant. Per això, el record d’estar passant les planes d’un llibre amb els dibuixos d’un pardalet blau i lletra redona, amb paraules conegudes per a mi se’m va gravar profundament a la memòria, perquè podia llegir com pensava. “Puc llegir com pense!” és un pensament de descoberta gairebé màgica que m’ha acompanyat des d’aleshores.

Amb el meu germà, Eliseo, caçant llagostets

El meu tiet Enric Masià, que és rector i germà de ma mare, ha estat el proveïdor principal de pràcticament totes les lectures en valencià de la meua infantesa. Una col·lecció de les Rondalles Valencianes editades per Gregal van ser dels primers llibres que ell em va regalar per llegir i que no eren d’escola. I una de les rondalles que hi recull Valor, “I queixalets també”, ha passat a formar part dels meus records per impressió. Aquesta rondalla em feia molta, molta, però molta por:


“Això va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert”.

Només en llegir el començament, jo ja en tenia prou per començar a tremolar, com podeu imaginar.


Amb el meu tiet jo me n’anava a la fi del món. Vull dir que sempre em portava amunt i avall, a les acampades d’Escoltes, de Júniors, per tota l’Horta de València quan era rector a Roca-Cuiper _Godella, Foios, Meliana, Puçol_... El cas és que un dia em va dir si l’acompanyava a fer una visita, devia tenir jo huit anys, i de seguida, com era natural en mi _segons ma mare, jo era una corredora_ li vaig dir que sí. Jo, si anava amb el meu tiet arreava sense preguntar on anàvem i quan ja portàvem una bona estona de camí, i em semblava que allò estava més lluny de l’habitual li ho vaig preguntar. La sang se’m va glaçar quan em va dir... que anàvem a Penàguila!

Però jo, amb tot el meu amor propi, no vaig dir ni olives i vaig callar tot el camí. Les imatges de l’arribada a aquell poble no les oblidaré mai: era el reconeixement d’un lloc que fins a aquell moment només havia existit en la meua imaginació, però que era real, existia de veritat, on havien passat fets esgarrifosos i, tanmateix, era molt bonic, amb una serra verda i esponerosa, amb un perfil de cases antigues de poble, amb carrers costeruts, tot enllumenat del sol de l’estiu.

La meua estimada Ribera del Xúquer

No vaig veure el llavador. Tampoc sé si el poble de Penàguila és ben bé així, com jo el recorde. No hi he tornat, perquè no he tingut l’oportunitat, però crec que preferesc guardar-lo així en la memòria, com el vaig viure en aquell moment... o com el vaig imaginar.

En l’alquímia que ens fa ser, hi ha tot de records, sensacions, impressions, mesclats en quantitats variades, un pòsit que ens conforma i ens transforma. La meua, té poemes de memòria, el meu tiet, l’engronsadora del corral feta amb un cabàs i dues cordes, fanalets de meló d’Alger, xiulets de pinyols d’albercoc, paraules que llig com pense, la meua “uelita” i altres records preciosos, que són llavoretes que fruiten i no s’assequen mai, i que guarde com un tresor.

Amb la mare de la meua mare, Maria

Entre els meus records-llavor guarde, també, les rondalles d’Enric Valor i el poble de Penàguila. I el meu homenatge valorià és d’agraïment profund per l’amor a la terra i a la llengua que ens ha llegat, com fa un bon mestre.