Què faig si...?

Moltes vegades els valencianoparlants ens sentim insegurs a l'hora d'usar el valencià en públic i no sabem ben bé si això és adequat, si és educat, si és correcte... fins i tot, de vegades, ens sorprenem preguntant-nos a nosaltres mateixos SI ÉS LEGAL!!

No és normal que cap parlant de cap llengua al món es pregunte si expressar-se en la seua pròpia llengua és legal. Si nosaltres ho fem, malauradament encara, és perquè la nostra societat conserva un pòsit important de prejudicis lingüístics, darrere dels quals s'amaga la creença que unes llengües són millors que altres.

Molt bé, d'acord. Tanmateix, què faig si em fan sentir malament per parlar en valencià?

Si punxeu sobre la imatge trobareu una guia amb moltes recomanacions útils sobre l'ús social del valencià. Una lectura molt interessant.

DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ

Cansat de tants de versos que no fan companyia

-els admirables versos de savis excel.lents-,

i de mirar com passa l'emperador tot nu,

i del gran plany del vent, aquest vell adversari,

i de l'excés de mi, sense missatge,

ara us diré, amb paraules ben clares,

amb crit elemental, lluny d'artifici,

que vull només parar-me en el camí,

ja decantat amic de l'última injustícia,

i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,

damunt la bona terra.

La poesia fa més bona la vida. La poesia és un regal en la vida.

A Espriu, a qui li ampre els mots, en el 25 aniversari de la seua mort.

205 BLOGS HAN PARTICIPAT EN L'HOMENATGE A SALVADOR ESPRIU

Aquest apunt forma part de l'homenatge a Salvador Espriu proposat pel blog Antaviana.

La cantata de jazz basada en textos d'Espriu és de La locomotora negra. Un fragment de la representació al Palau de la Música ací i un altre de la representació al Teatre Principal d'Arenys, ací.

La foto, extreta de http://1.bp.blogspot.com/

Sol... idaritat

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista.

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista.

Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu.

Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.

Martin Niemöller, pastor luterà alemany.

Foto: lamaletaroja

Abraça'm

Quim Monzó

Quim Monzó és un personatge peculiar. Un dels millors escriptors contemporanis en llengua catalana. Manel Ollé a Lletra en parla així de la seua capacitat autodidàctica en el món de la literatura i de la varietat d'oficis que ha dut a terme:

"Quim Monzó va néixer a Barcelona el 1952. Ha fet entre altres coses de dissenyador gràfic, dibuixant de còmics, corresponsal de guerra, autor de lletres de cançons, guionista de ràdio i de televisió, traductor (Jude l'obscur, de Thomas Hardy, Cròniques marcianes, de Ray Bradbury, Nou històries, de J.D. Salinger...) i per sobre de tot d'escriptor. Monzó es va donar a conèixer l'any 1976 guanyant el premi Prudenci Bertrana amb la novel·la L'udol del griso al caire de les clavegueres, que no ha volgut mai reeditar. Va ser a partir del recull de contes Uf, va dir ell (1978) que la seva obra emprendria la direcció de fer compatibles la llegibilitat i la força dissolvent de l'escriptura".

Actualment el Centre d'Arts Santa Mònica li dedica una exposició i el Cercle de lectors hi publica el llibre que teniu més amunt.

"Tots sabem que la ironia és una de les teves armes literàries, però.. sabrem com triomfar a la vida després de llegir el llibre?

No, evidentment. El títol del llibre no sé si s’entendrà. Avui en dia la gent no sempre entén la ironia; hi ha gent molt burra, francament. El títol és una paròdia dels manuals d’autoajuda. És clar que és un títol irònic: a la vida es triomfa sempre --sempre, fins i tot quan és una vida desgraciada-- perquè no en tens cap altra. Què vol dir triomfar a la vida? És una pregunta que podria durar hores. El triomf sempre té més a veure amb allò que l’altra gent pensa de tu que no pas amb el que tu creguis. El triomf potser és poder posar aquest títol. Suposo que triomfar a la vida és arribar al punt en què tot plegat se te’n foti tant que no anhelis cap somni inabastable".

(llig l'entrevista completa ací)

En aquest vídeo Quim Monzó fa un monòleg on exposa la seua original idea de "què és un exèrcit?" Correspon a l'etapa més televisiva de Quim Monzó en la qual, junt amb Miquel Calzada "Mikimoto" apareixia al programa Persones Humanes de TV3.



Quim Monzó té molts tics perquè pateix la síndrome de "Tourette". Ell mateix se'n riu, de la seua malaltia, però alhora no dubta d'ajudar (és el president de l'associació espanyola d'afectats) i d'explicar en què consisteix la malaltia, com podeu veure al vídeo:

Quim Monzó va ser l'encarregat d'obrir la Fira de Frankfurt de l'any 2007 quan la literatura catalana hi va ser la convidada d'honor amb un celebrat discurs que comença així: "Com que jo de discursos no en sé fer, els explicaré un conte..." (13 minuts).

Us recomane qualsevol dels seus reculls de contes i també els seus articles d'opinió.

Fotografies: Cercle.cat i TV3

Homenatge a Enric Valor

Demà, un grup de mestres ens reunirem a València per homenatjar Enric Valor. enguany que fa anys de la seua mort. Vicent Brotons, Professor del departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, Vicedegà de la Facultat d’Educació i Director de la Unitat d’Educació Multilingüe, pronunciarà una conferència titulada "El senyor Enric valor de Castalla, escriptor i ciutadà". Després, també presentarem la xarxa "Un entre tants" una experiència de cooperació entre docents per a l'ensenyament en valencià. Podeu llegir la resta del programa ací.

Ja sabeu de la importància de la seua obra. Baix teniu la portada d'un dels primers llibres per a l'ensenyament del valencià a castellanoparlants, de l'any 1966. Ara ens pot resultar curiosa, però és evident la seua voluntat de fer pedagogia de la llengua i d'arribar a tot el món de manera didàctica i científica.

«Tots els valencians estem moralment obligats a contribuir a
l’ús, al conreu, al respecte i a la difusió del valencià,
el nostre català.»

I les seus conegudes RONDALLES!

"Això va anar i era un llop i una rabosa, la cosa més amiga del món.

Campaven pel rebanc que fa l'ombria del Carrascal de Castalla, on més espessos estan els pins i els ginebres.

El llop era un animalot brau i feréstec, fill d'una família de la Serra de Salines, gros i de pèl estarrufat i aspre, i tenia un geniot com un castell; però, en el fons, era un veritable albercoc.

La rabosa era nascuda allí al mateix Carrascal, tenia un tipet esllanguit i de moda i una cua sedosa que valia un tresor de tan bonica. Però no tenia idea bona que l'acompanyara.

Un matí, s'estaven els dos esplugant-se tranquil·lament a dues o tres-centes passes del mas de la Font de la Carrasca, quan el llop, que estava ben satisfetot d'un robatori que havia fet la nit abans en un ramat d'ovelles, va dir a la rabosa:

–Comare rabosa, estic molt content de tu per l'ajuda que em donares ahir de distraure el gos del ramat de les ovelles. ¿I com te les vas apanyar per a fer aquells grunyits com si fores un conill que s'haguera agarrat en un llaç? Ha, ha!

–Ai, llop –féu ella, tan guilopa com sempre–. Molt m'ha costat de tenir estes habilitats, Però ben bé les extreme, i ben a gust, per aidar-te a viure; perquè ja saps quant que et vull, compare.

El llop prosseguí recordant el cas:

–Allò em va fer riure de calent… El gos tot era clapir i pegar saltirons i, a la fi, va escapar a córrer cap on t'estaves tu ben ajupida… Mentres tant, jo em vaig tirar serrat en mig del ramat i vaig agafar el corder del bascoll. Quan el gos se'n va adonar pels avalots del pastor, ja m'estava en la carena de la serra.

–Així em porte jo amb els amics, compare llop. Encara no saps bé tu a on ratlle!

El llop es va esperar al solet d'hivern que feia allí en el recer de davall la riba on es trobaven.

–He pensat –va dir llavors, tot i acatxant les orelles en un gest de bonhomia–, ja que t'has portat tant bé, que dec convidar-te.

–A què?

–A menjar mel. ¿T'agrada? Has de saber que en tinc un bon gerró… i açò no ho havia dit a ningú, perquè m'agrada molt i no saps quant m'ha costat de replegar.

–On la tens?

–Allà dalt, a la vora la Replana. ¿No hi ha allí, més avallet de la cadolla gran, un ginebre gros com una carrasca?

–Sí, sí; ja sé on dius.

–Doncs si apartes les branques del ginebre, que creix al peu mateix del tallat, trobaràs que tapa un ample badall de la penya. El badall té una porta de planxa, i allí dins està la cova on guarde jo totes les viandes i llepolies.

La rabosa ballava de goig per dins, puix era molt llépola, i ja se les prometia felices si l'albercoc del llop gosava a dir-li on tenia la clau. Així que va fer els ulls més innocents que va poder i esperà les explicacions del seu compare.

–A l'esquerra –prosseguia el llop– hi ha un gros cantal, i davall d'ell tinc la claueta, per no perdre-la si la porte damunt.

–Vaja, vaja! Sí que ho tens tot ben arreglat.

El llop estava orgullós d'aquelles lloances.

–Ah! i tinc allí unes coses més bones… Però, sobre tot, el gerró de la mel. Més de trenta bresques n'hi ha escorregudes.

Callaren tots dos: el llop, pensant en el convit que per agraïment devia fer a la rabosa i en l'esbalaïment que tindria ella de veure aquell gerró i aquell or fos que hi havia dins; i ella, discorrent com furtaria la mel al llop. Perquè era el que ella pensava:

–Si anem tots dos, ell, que té eixa bocota i eixes pototes, en dues sarpallotades i quatre llenguades, se la farà tota quasi quasi, i jo m'hauré de contentar de quatre llepadetes i encara hauré de donar-li les gràcies i restar-li agraïda i esclava… Res d'això: ara ja sé on la té i com trobar-ne la clau. Aniré jo primer, i allà veurem què deixe a este animalot."

...continuarà

"Comencilda, Secundina i Acabilda"

Foto: weib.caib.es

Impressionant!!

La força de la natura ens fa esdevenir éssers insignificants...