Salutacions. He accedit al blog des de Cinecine, i no he pogut resistir l' impuls de firmar després de vore el vídeo. La música potser queda un poc desmerescuda pel soroll del tren, fet que remarca l' importància d'un bon so directe i l'esforç del músic per obtenir-lo. Tot i així, l'efecte global que vegem es impressionant.
Feia temps que no veia cap material tan "inspirador" com aquest. Vaig a fer per trobar la pel•lícula.
Oreto, com pots veure, li has tocat la fibra sensible al Vicent Ramírez i això que encara no sap la valoració que li has fet a la seua Crònica. És una sort poder gaudir d'alumnes com ell. També s'hi dedica a la música. Paco López
Vicent, tens raó, el so ambient desmereix la peça. Però això encara li dóna més significat, més poesia a la música d'aquesta escena. El contrast entre el que és la pressa quotidiana a una gran ciutat, la massa humana, el desconeixement de l'altre (el metro) i la tranquil·litat, la individualitat i la generositat vers els altres que suposa la música (els músics, si t'hi fixes tots joves, com tu). Gràcies pel teu comentari!
Paco, els alumnes com Vicent ens repten i això dóna gust, perquè ens "obliguen" a estar al dia. Contenta de trobar-te, com sempre.
Quina peça!! No sabia que era de Bach... Me recorda a un anunci de la tele (pot ser que hi haguera un, fa temps....) Es podria tocar amb guitarres electriques!.Sortiria un bon riff de guitarra!jajaja... Una abraçada Lola
Aquesta peça de Juan Sebastián Bach m'agrada molt des que vaig llegir un llibre d'ell (La pequeña crónica de Ana Magdalena Bach), en el que es deïa que la seua música era angelical i em vaig interesar. Escoltar-la un altra vegada em porta molt bons records.
7 comentaris:
Salutacions. He accedit al blog des de Cinecine, i no he pogut resistir l' impuls de firmar després de vore el vídeo. La música potser queda un poc desmerescuda pel soroll del tren, fet que remarca l' importància d'un bon so directe i l'esforç del músic per obtenir-lo. Tot i així, l'efecte global que vegem es impressionant.
Feia temps que no veia cap material tan "inspirador" com aquest. Vaig a fer per trobar la pel•lícula.
Oreto, com pots veure, li has tocat la fibra sensible al Vicent Ramírez i això que encara no sap la valoració que li has fet a la seua Crònica. És una sort poder gaudir d'alumnes com ell. També s'hi dedica a la música.
Paco López
Quina sorpresa més agradable!
Vicent, tens raó, el so ambient desmereix la peça. Però això encara li dóna més significat, més poesia a la música d'aquesta escena. El contrast entre el que és la pressa quotidiana a una gran ciutat, la massa humana, el desconeixement de l'altre (el metro) i la tranquil·litat, la individualitat i la generositat vers els altres que suposa la música (els músics, si t'hi fixes tots joves, com tu). Gràcies pel teu comentari!
Paco, els alumnes com Vicent ens repten i això dóna gust, perquè ens "obliguen" a estar al dia. Contenta de trobar-te, com sempre.
Quina peça!!
No sabia que era de Bach... Me recorda a un anunci de la tele (pot ser que hi haguera un, fa temps....)
Es podria tocar amb guitarres electriques!.Sortiria un bon riff de guitarra!jajaja...
Una abraçada
Lola
Ep! Ara que ho dius, Lola, he citat el nom de la pel·lícula i del director però no el de la peça musical: Suite per a violoncel núm. 1. Preludi.
Si no em corregiu!
Gràcies pel teu comentari. Això de la guitarra, no sé què diran els músics, però sonaria amb molta força, em sembla.
Aquesta peça de Juan Sebastián Bach m'agrada molt des que vaig llegir un llibre d'ell (La pequeña crónica de Ana Magdalena Bach), en el que es deïa que la seua música era angelical i em vaig interesar. Escoltar-la un altra vegada em porta molt bons records.
Salutacions de part d'Arantxa.
Molt interessant Arantxa. Ja em diràs coses del llibre. Me n'alegre que la música t'haja fet vindre bons records.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada