ADREÇA DE CORREU D'ORETO DOMÉNECH

oretoescola@gmail.com

7 d’abril de 2009

Carmelina Sànchez-Cutillas

L'altre dia Carme Miquel va dir que Carmelina Sànchez-Cutillas era una de les autores que li agradava més. Ací us deixe un fragment de la seua Matèria de Bretanya i us convide a llegir-lo i a navegar-lo, com si es tractara d'un torrent primaveral d'aigua cavallera.


"Als vorells dels camins hi havia campanetes blaves i de color de rosa, amb un botonet groc al mig com si fos el cor de les campanetes. I si xuclaves aquell coret la boca se t'omplia de dolçor, perquè diu que és on crien la mel. I quan sentia embafament del menjar de les flors, menjava raïm de pastor que estava agre, i era una herba com si fossen dits d'una mà d'herba.

Aleshores jo coneixia totes les plantes, i quan pegava un bac em posava sobre la ferida un grapadet de fulles de besneula. M'agradava desfullar les roses i madurar els pètals entre els dits, fins que tot el seu flaire i la color seua passava als caps dels meus dits. I les lletereses, de fulles petites i d'un verd molt clar, tiraven gotetes de llet quan arrencaves alguna fulla, com si foren maretes del criar.

Però també hi havia altres plantes volades de misteri que ens feien por a tota la menudalla. Una es deia baladre i es criava als barrancs i tenia flors blanques o flors com el color del corall, i diu que eren verinoses, i qui menjàs una flor de baladre es moria ben aviat. I l'altra planta de la por era la ruda, petita i lletja, i la seua color era com si algú hagués afegit un perol de pintura negra, dins del cossi en el qual el Nostre Senyor acabava d'amanir la pintura verda i brillant de tintar les plantes. La ruda feia pudor, i encara que estigueres lluny de la mata senties la bafarada. I no sé si seria per la pudor o per què, però és el cas que la ruda espantava les bruixes, i per això quan naixia un nen la comare posava una branqueta de ruda en la finestra de la cambra de la partera, i la ficava dins d'un got ple d'aigua per fer-la durar més dies. I quan bolcaven el nen de bolquers, també li lligaven una altra branqueta de ruda, i li la lligaven amb la mateixa agulla del reliquiari de domàs brodat que duien totes les criatures. I en acabant la mare i les àvies i la comare, i les veïnes que entraven a tafanejar l'aixovar del menut i el cobertor del llit de la partera, sospiraven tranquil·les perquè gràcies als dos amulets ja no se'l podrien emportar ni les bruixes ni el dimoni.

Però el senyor rector malparlava de la ruda i de la partera i de l'eixam femení que la voltava, i deia que amb una bona ruixada d'aigua beneïda hi havia prou. Per això, a tota els menuts els entrava basca després del bateig, però les àvies i les comares sabien de bon de veres que això era flat, i bullien un grapat de llavoretes i en acabant amb un drap ben net feien una munyequeta i la banyaven en el suc de les llavoretes, i la donaven a la criatura perquè xuclàs. El rector que mormolava de la ruda i de les dones s'anomenava don Gregori i, quan era assegut a una cadira, se li veien els pantalons perquè la sotana se li arromangava un poquet. Els pantalons eren ratllats, de ratlles blanques i negres tan primetes que feien tota la tela com si fos grisa, i a mi em va fer nosa de veure'ls la primera vegada que els vaig veure, perquè sempre m'havia semblat que els capellans no eren ni home ni dona i aquells pantalons em desvetllaren el misteri del seu sexe. I com si se m'hagués trencat una cosa molt lleu per dins, vaig començar a dubtar de moltes coses.

La passionera pujava pels murs i per les façanes agafant-se a l'argamassa i a l'algeps, i criava unes flors verdes i grogues i de la color del suc de la móra tot barrejat dins de la mateixa flor, i hom deia que allò eren els claus de les mans i els claus dels peus del Nostre Senyor, i la corona de punxes que li ficà aquell soldat al cap. I al dessota dels claus, i de la corona també, hi havia una goteta de mel, una mel clara com una rosada.

I amb la coneixença de les plantes i dels arbres i de l'herba també havíem après algunes coses del néixer i del morir. Les sabíem perquè el contacte diari amb aquell món fabulós era com passar un per un tots els fulls del llibre de la vida; cada full un dibuix diferent i tots els dubuixos curullats de llum.

Els morts feien focs de flametes tremoloses, d'un verd blavós, i diu que les flametes eixien dels ossos llurs. I si caminaves de nit pel camí del cementiri, te n'ixien les llums al mig del camí i vinga de ballar com si les empentàs el vent, i era una dansa de flametes sense trellat, i per això la gent els anomenava focs follets. Però la nit del dia de Tots Sants les animetes dels morts s'escampaven pertot arreu, i el mateix te les trobaves ajocades al costat del Baluard, com en la platja o caminant pels tossals. I aleshores tothom es tancava a casa, i el més vell de la família passava els quinze misteris i els altres contestaven. I tota la nit llumejant les minetes; al toc de l'Ave Maria se n'encenia a cada casa un bon grapat, i aquell rotgle de flametes casolanes acaronava l'enyorança que sentíem pels morts i la feia més suau. I en haver acabat els tres giravolts del rosari, els vells contaven coses d'apareguts, coses que no eren contes ni faules sinó històries veritables. Però si es callaven un moment, per tal d'alenar o per encendre la cigarreta, per les escletxes d'aquell silenci momentani penetrava tot seguit la veu de les campanes tocant a mort.

I les coses que sabíem del nàixer era que el melic té una pell que li penja des del botonet del melic, com un cordó, i després va assecant-se fins que cau. I alguns també li diuen al melic badiella, i també el porten penjant els xotets que mamen de la cabra acabats de nàixer i humits encara, i d'enllà uns dies se'ls queda sec i embolicat en qualsevol boixar.

Però el món de l'estiu i el món de l'hivern eren dues coses diferents i en pugna, i jo havia de viure al mig d'elles i de la seua oposició. I cascun any en tornar al poble a l'estiu, tenia por que els amics s'haguessen oblidat de mi, aquells amics petits com jo, que corrien per les costeres descalços i sense adonar-se'n de les pedres del sòl. Els amics humils que jo admirava tant, i els quals mai no van tenir enveja de mi."

("Les coses que sabíem", dins Matèria de Bretanya)


Cap paral·lelisme amb altres textos que coneixeu? Amb què ho compararíeu (pel·lícula, cançó, pintura, personatge, olor...)?


Valga aquest apunt com el meu petit homenatge en l'any de la seua mort,
encara que el millor homenatge sempre serà llegir-la.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Quin goig fa rellegir la Matèria de Bretanya i descobrir la facilitat de descripció i explicació que en tenia Carmelina quan escrivia. Si haguera nascut a Catalunya, potser ara seria una de les autores que vindrien als llibres de text quan parlaren de la narrativa i la poesia del segle XX.
Gràcies pel fragment, Oreto.
P.L.

Oreto ha dit...

Gràcies P. L. tota la raó tens.
I no et dic si haguera escrit en castellà! L'estudiarien a les universitats. Però mira, el que és bo, és bo i, per sort la podem rellegir i gaudir.

Salutacions cordials!!

Departament de Llengües ha dit...

M'ha encantat el fragment i els regals interactius, una gràcia que ja m'explicaràs com fas.
Com diuen per ací ben bonico i ben sentit!!!
Una abraçada,
Alícia

ORETO ha dit...

I a tu per la paciència en navegar-lo!

Me n'alegre molt que t'hagen agradat els enllaços. Només has de buscar fotos que estiguen a internet. Ho obris en una altra finestra i, mentrestant, marques una paraula que t'interesse al text i prems el símbol d'enllaç a blogger (una boleta verda amb dues anelles entrellaçades davant)i poses l'adreça on està la foto. Els poemes els has de deixar en un lloc, com google docs, i ja els pots enllaçar.

Una abraçada.