ADREÇA DE CORREU D'ORETO DOMÉNECH

oretoescola@gmail.com

4 de març del 2010

Ara digueu la ginesta floreix...

He pres alguns apunts més relacionats amb els poemes de salvador Espriu que hem estat comentant a classe. Són del llibre

Salvador Espriu, la roda del temps. Una antologia dialogada.

Edició a cura de Rosa Delor.




SINERA...


és en realitat Sinera una petita pàtria basada en el record i en el desig, no en la realitat; és a dir, és essencialment una transposició poètica dels meus records d’infància.


Sinera és una petita pàtria que el poeta crea a partir dels records de la seva infantesa, abolida com ha estat la seva pàtria real després de la derrota de la República el 1939. A partir d’aquest moment ja no hi haurà cap altre espai geogràfic ni mental per a Espriu, llevat del que creen els seus versos a la percaça del temps perdut

Cementiri de Sinera, 1946
Llibre de Sinera, 1962


SEPHARAD...


estima el combat i la lluita perpetus, la presentalla sempre renovada del carnatge dels morts.


L’estiu de 1936, Espriu ja s’havia llicenciat en dret i havia fet tots els exàmens d’història antiga i havia completat l’escolaritat en llengües clàssiques. Res no feia suposar que les coses començarien a capgirar-se. (...) El 18 de juliol els generals s’aixecaven a l’Àfrica; vint-i-quatre hores després el seu món feliç s’esfondraria. El 19 de juliol la seua casa serà assaltada, destruït l’oratori i cremada la biblioteca familiar. A causa del disgust, el seu pare sofrirà un greu atac del qual ja no es recuperarà mai més. Del daltabaix, ell mateix en restarà marcat per sempre.


Amb La pell de brau (1960), Espriu donava rèplica a la tesi d’Ortega i Gasset segons la qual Espanya és una creació de Castella i només des d’ella se’n pot entendre la complexitat. des de la perifèria, com abans havia fet Maragall, Espriu parlarà de Sepharad, la península ibèrica com a gresol de cultures i religions diverses, ara terra d’exili (com ho fou per als jueus sefardites expulsats el 1492) amb l’esperança posada en les generacions futures que hauran de superar el gran error de la sang vessada, perquè Sepharad té un cor immortal que ens hauria d’unir a tots.


EL LABERINT...


Final del laberint...

-Creix en l’estranya

presó que sóc la meva

mort dolorosa.


No desitjo d’haver-me d’endinsar més en la runa del laberint, d’excavar en la sordidesa.


El mite del laberint és el que millor metaforitza la relació d’Espriu amb la seva obra i amb la seva mateixa vida personal i com a escriptors. (...) Estudiós de les religions antigues i de la teologia Espriu va concebre la seva obra com un tot jeràrquicament organitzat seguint l’esquema de l’arbre sefiròtic de la Càbala, o sigui, la mística jueva. De jove, Espriu, havia llegit tot el que s’havia publicat sobre la Càbala. No té res d’estrany: la teosofia i la maçoneria imperaven, i els simbolistes havien posat de moda l’esoterisme.


S’ha dit i el mateix Espriu hi ha estat d’acord que Final del laberint és el seu millor llibre, aquell que ateny el cim del seu lirisme d’íntima austeritat. (...) Representa la sortida de l’atzucac de la postguerra (...) projecta una mirada compromesa sobre el poble (...). Però abans d’emprendre aquest nou camí, cal que el jo poètic es prepari interiorment per a la seva gran aventura de renunciar a la solitud guanyada, la seva pau interior, per vincular-se al destí de la col·lectivitat mitjançant la difícil creació per la paraula. (...) A Final del laberint, Espriu mateix ha explicat com el jo poètic emprèn una recerca de Déu “no a través d’una experiència mística en el sentit tradicional cristià (...) sinó a través d’una meditació i, per tant, amb un fonament racionalista (...).


Les cançons d’Ariadna (1949)

Final del laberint (1955)


LA LLENGUA I EL PAÍS...


En paraules de Salvador Espriu: “Jo vaig reaccionar des del primer dia contra la intolerable arbitrarietat que suposa perseguir una llengua; va donar la casualitat que fos la meva, la catalana, però crec que hauria reaccionat de la mateixa manera contra la persecució de qualsevol altra llengua. jo he estat durant molts anys el president d’aquesta associació internacional que es diu Associació en Defensa de les Cultures i les Llengües Amenaçades. Crec que no hi ha cap llengua que delinqueixi: no pot delinquir una llengua, una llengua està per damunt del bé i del mal. Per tant, la meva reacció no va ser sentimental, sinó que va ser intel·lectual i ètica, i aleshores jo vaig fer tot el que vaig poder per a contribuir a salvar la llengua, de la qual cosa no me’n penedeixo gens. Crec, modestament, que hi vaig contribuir, almenys fins on m’han arribat les meves forces. Però ara, tanmateix, les coses ja estan plantejades d’una manera molt menys angoixosa, i això no vol dir que puguem cantar victòria, perquè l’amenaça contra la pervivència de la nostra llengua no ve ara de disposicions legals; tot el contrari, fins i tot ens donen per banda, com poden i saben, però hi ha una amenaça més subtil, i és l’amenaça d’una minoria lingüística. Això passa per tot arreu on darrera no hi ha un Estat, encara que ara ens han donat una cosa que, ben administrada, ens pot servir d’Estat, del qual podem treure bastant profit si tenim enteniment.”


Assaig de càntic en el temple


Inici de càntic en el temple


ELS POEMES que hem treballat...





4 comentaris:

Carlos ha dit...

Moltes Gracies pels apunts Oreto!

un petó! ^^

Oreto Doménech ha dit...

És un plaer, Carlos. Besets.

Marina Gil ha dit...

Gracies Oreto! Crec que dels que mes m'han agradat ha sigut Salvador Espriu, mes que res per la seua forma de vore la vida com un laberint, i d'alguna manera la relaciò del laberint amb la historia mitologica de Minos i el Minotaure... es un apasionat de la literatura grega com jo.

be7

ORETO ha dit...

Me n'alegre moltíssim Marina. Només hem tingut temps de fer-ne un tastet, però la seua obra és immensa (en el sentit de gran i de bona). I sí, jo també crec que la figura del laberint és ben misteriosa i atraient. Ara potser tingues un tema nou per a explorar en les teues fotos. Besets.