Trobada d'Escoles en valencià

PUNXEU DAMUNT PER VEURE MÉS FOTOS

Al mes d'abril, la primavera arriba i arriben també les Trobades, la festa per la llengua, l'alegria de trobar-nos, pares, mares, alumnat i professorat. Les Trobades volen celebrar que poder aprendre és un goig i que som afortunats per tindre una cultura i una llengua pròpies, perquè això ens fa més capaços, des de la nostra sana autoestima, des del nostre amor propi, d'entendre i aprendre dels altres pobles.

Més encara ara, en un món globalitzat en el qual moltes persones es troben desarrelades, obligades a fugir de la seua terra, assetjades per moltes dificultats a l'hora de guanyar-se la vida, hem de ser conscients de la gran sort que tenim en poder celebrar que tenim una escola que ens ensenya a respectar-nos com a persones i a valorar la nostra cultura.

Com cada any, aquest esdeveniment comarcal se celebra a un dels pobles de les Valls del Vinalopó. Enguany li ha tocat el torna a Petrer i el nostre institut, el Poeta Paco Mollà ha volgut participar. L'AMPA va muntar una taula on informaven de l'oferta acadèmica de l'institut i on oferien La finestra, la revista escolar que tan generosament es preocupen de preparar. A més, la comunitat educativa del Paco Mollà (pares, mares, alumnat i professorat), vam preparar un taller de manualitats.

Com que enguany el lema de la Trobada era "Fes art, parla valencià" i el mes d'abril, dedicat a la lectura, es també el de les Trobades lectores, vam voler unir disseny i paper en una activitat qu e va consistir a fer fermalls de paper amb llana de colors. Podeu veure'n alguna mostra en les fotografies de més amunt. De fermalls, en férem molts... més de cent! Pregunteu, sinó, a Lola i Gaëlle de segon de batxillerat, que feren uns dissenys ben bonics i gaudiren d'un dia de descans dels estudis, que s'ho tenen ben merescut. Espere que els agradara molt l'experiència, que era nova per a elles.

L'oratge, malgrat tots els pronòstics, va aguantar bé i ens va permetre compartir un dia ben agradable i divertit.

A la universitat en valencià!

Benvolguts i benvolgudes, ara que ja estem en plena primavera i ja s'olora l'estiu comencen a aparéixer els nervis per haver-vos d'enfrontar a les P.A.U., però també la IL·LUSIÓ pel futur, pel vostre canvi de nivell d'ensenyament, per les vostres aspiracions i fites. que espereu complir... Alguns triareu cicles, altres la universitat però tots i totes ho teniu ben a prop, pràcticament ho toqueu amb les puntes dels dits. De segur que tot el que us proposeu, amb esforç, ànim, honestedat i constància ho aconseguireu.

Però, a dia de hui, qui està millor format té més oportunitats, sense cap dubte.

Per això el valencià també és important a la universitat.

Hui hem rebut la visita de Dolors Magaña, voluntària lingüística de la Universitat de València. Ella estudia primer curs de filologia catalana i està molt contenta per haver triat els estudis que més li agradaven.

Dolors ha explicat tots els avantatges d'estudiar la carrera en valencià... i no són pocs! A banda d'això, els ha donat informació valuosa sobre els serveis gratuïts d'aprenentatge de la llengua que ofereix el Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, com els Centres d'Autoaprenentatge de Llengua i els tàndems lingüístics.

També els ha parlat de com és estudiar a la universitat, de com t'has de fer responsable del teu temps i de tota l'oferta cultural gratuïta que la vida universitària posa al teua abast.

Dolors ens ha explicat algunes anècdotes i també ens ha contat la seua experiència lingüística. Ella, nascuda a Villena i castellanoparlant de llengua materna, ens ha explicat com va començar a estimar el valencià a l'institut i com s'ha decidit per filologia catalana, ja que el que més li agrada és escriure i ensenyar. Dolors parla un valencià fantàstic des de fa any i mig!

Pense que la xarrada ha estat profitosa i també que és interessant tot el que ens ha explicat Dolors, però sobretot m'ha agradat molt veure l'entusiasme i les ganes d'aprendre que ens ha demostrat. La voluntat i la disposició, com ella ha dit, són molt importants per aprendre i millorar. Com diu la dita: fa més voler que poder!

Ací teniu dues adreces que Dolors m'ha passat sobre el valencià a la universitat. Per a preguntar dubtes sobre l'ús de la llengua podeu escriure a slp@valencia.edu i per a dubtes sobre la Universitat en general envieu un correu a dise@valencia.edu

Aprofite hui per a felicitar-vos en el dia del llibre i a tots els Jordis també.

Una rosa i un llibre és un bon regal.

Una dona admirable

Notícia extreta de Vilaweb
Fotografia de Solidàries

DIMECRES, 22/04/2009 - 06:00h

La neuròloga Rita Levi-Montalcini

fa cent anys

La revista Nature publica un reportatge que es pot descarregar de franc

La neuròloga Rita Levi-Montalcini es converteix avui en el primer Premi Nobel que fa cent anys. La prestigiosa revista Nature, arran de l'ocasió, ha publicat un complet reportatge biogràfic (pdf) sobre la reconeguda científica italiana que es pot descarregar de franc. Nascuda l'any 1909 en una família d'origen sefardita instal·lada a Torí, Levi-Montalcini no ha parat mai de lluitar ni d'investigar i, malgrat l'edat, encara treballa.

Cada matí va a la fundació European Brain Research Institute-Rita Levi-Montalcini (EBRI), que presideix, i cada tarda va a les oficines d'una fundació educativa per a dones africanes que va obrir el 1992. Però és que és una dona tenaç. De jove, es va enfrontar a un pare conservador que no creia que les dones haguessin d'anar a la universitat i, tot i que ho va aconseguir, més tard va haver de deixar la universitat per culpa de les lleis racistes de Mussolini.

Abans de marxar del país va començar a estudiar el desenvolupament de les cèl·lules nervioses en un laboratori que es va fer a la seva pròpia habitació de Torí i es va endur quan es va haver de traslladar a Florència durant la guerra, el 1943. Quan es va acabar va tornar a Torí i el 1946 va acceptar una invitació de la Universitat de Washinton (Saint Louis) on s'hi va passar trenta anys i va descobrir el factor de creixement cel·lular, l'ordre que fa que una cèl·lula es reprodueixi (1952). Van ser les investigacions que va fer en aquest camp, amb el seu col·laborador Stanley Cohen, les que els van permetre aïllar el factor de creixement del nervi, fet que els reportà el Premi Nobel de Madicina de 1986.

L'any 2001, quan tenia noranta-set anys, el president italià Carlo Azeglio Ciampi la nomenà senadora vitalícia i encara és el membre més vell de la cambra alta italiana. No es tracta d'un càrrec honorífic perquè pren part activa de les discussions acadèmiques i el 18 de novembre del 2006 va centrar l'atenció de tot l'executiu italià. El seu vot va ser decisiu per aprovar els pressupostos del govern de Romano Prodi. Hi va votar a favor però tot just uns dies abans havia dit que, tot i que era partidària de Prodi, no ho faria si el govern no es feia enrere en la decisió de reduir el finançament per a la recerca científica. I ho va aconseguir, Prodi va haver de cedir.

Ah, la música...

De la pel·lícula, El silenci abans de Bach, de Pere Portabella.

Carmelina Sànchez-Cutillas

L'altre dia Carme Miquel va dir que Carmelina Sànchez-Cutillas era una de les autores que li agradava més. Ací us deixe un fragment de la seua Matèria de Bretanya i us convide a llegir-lo i a navegar-lo, com si es tractara d'un torrent primaveral d'aigua cavallera.

"Als vorells dels camins hi havia campanetes blaves i de color de rosa, amb un botonet groc al mig com si fos el cor de les campanetes. I si xuclaves aquell coret la boca se t'omplia de dolçor, perquè diu que és on crien la mel. I quan sentia embafament del menjar de les flors, menjava raïm de pastor que estava agre, i era una herba com si fossen dits d'una mà d'herba.

Aleshores jo coneixia totes les plantes, i quan pegava un bac em posava sobre la ferida un grapadet de fulles de besneula. M'agradava desfullar les roses i madurar els pètals entre els dits, fins que tot el seu flaire i la color seua passava als caps dels meus dits. I les lletereses, de fulles petites i d'un verd molt clar, tiraven gotetes de llet quan arrencaves alguna fulla, com si foren maretes del criar.

Però també hi havia altres plantes volades de misteri que ens feien por a tota la menudalla. Una es deia baladre i es criava als barrancs i tenia flors blanques o flors com el color del corall, i diu que eren verinoses, i qui menjàs una flor de baladre es moria ben aviat. I l'altra planta de la por era la ruda, petita i lletja, i la seua color era com si algú hagués afegit un perol de pintura negra, dins del cossi en el qual el Nostre Senyor acabava d'amanir la pintura verda i brillant de tintar les plantes. La ruda feia pudor, i encara que estigueres lluny de la mata senties la bafarada. I no sé si seria per la pudor o per què, però és el cas que la ruda espantava les bruixes, i per això quan naixia un nen la comare posava una branqueta de ruda en la finestra de la cambra de la partera, i la ficava dins d'un got ple d'aigua per fer-la durar més dies. I quan bolcaven el nen de bolquers, també li lligaven una altra branqueta de ruda, i li la lligaven amb la mateixa agulla del reliquiari de domàs brodat que duien totes les criatures. I en acabant la mare i les àvies i la comare, i les veïnes que entraven a tafanejar l'aixovar del menut i el cobertor del llit de la partera, sospiraven tranquil·les perquè gràcies als dos amulets ja no se'l podrien emportar ni les bruixes ni el dimoni.

Però el senyor rector malparlava de la ruda i de la partera i de l'eixam femení que la voltava, i deia que amb una bona ruixada d'aigua beneïda hi havia prou. Per això, a tota els menuts els entrava basca després del bateig, però les àvies i les comares sabien de bon de veres que això era flat, i bullien un grapat de llavoretes i en acabant amb un drap ben net feien una munyequeta i la banyaven en el suc de les llavoretes, i la donaven a la criatura perquè xuclàs. El rector que mormolava de la ruda i de les dones s'anomenava don Gregori i, quan era assegut a una cadira, se li veien els pantalons perquè la sotana se li arromangava un poquet. Els pantalons eren ratllats, de ratlles blanques i negres tan primetes que feien tota la tela com si fos grisa, i a mi em va fer nosa de veure'ls la primera vegada que els vaig veure, perquè sempre m'havia semblat que els capellans no eren ni home ni dona i aquells pantalons em desvetllaren el misteri del seu sexe. I com si se m'hagués trencat una cosa molt lleu per dins, vaig començar a dubtar de moltes coses.

La passionera pujava pels murs i per les façanes agafant-se a l'argamassa i a l'algeps, i criava unes flors verdes i grogues i de la color del suc de la móra tot barrejat dins de la mateixa flor, i hom deia que allò eren els claus de les mans i els claus dels peus del Nostre Senyor, i la corona de punxes que li ficà aquell soldat al cap. I al dessota dels claus, i de la corona també, hi havia una goteta de mel, una mel clara com una rosada.

I amb la coneixença de les plantes i dels arbres i de l'herba també havíem après algunes coses del néixer i del morir. Les sabíem perquè el contacte diari amb aquell món fabulós era com passar un per un tots els fulls del llibre de la vida; cada full un dibuix diferent i tots els dubuixos curullats de llum.

Els morts feien focs de flametes tremoloses, d'un verd blavós, i diu que les flametes eixien dels ossos llurs. I si caminaves de nit pel camí del cementiri, te n'ixien les llums al mig del camí i vinga de ballar com si les empentàs el vent, i era una dansa de flametes sense trellat, i per això la gent els anomenava focs follets. Però la nit del dia de Tots Sants les animetes dels morts s'escampaven pertot arreu, i el mateix te les trobaves ajocades al costat del Baluard, com en la platja o caminant pels tossals. I aleshores tothom es tancava a casa, i el més vell de la família passava els quinze misteris i els altres contestaven. I tota la nit llumejant les minetes; al toc de l'Ave Maria se n'encenia a cada casa un bon grapat, i aquell rotgle de flametes casolanes acaronava l'enyorança que sentíem pels morts i la feia més suau. I en haver acabat els tres giravolts del rosari, els vells contaven coses d'apareguts, coses que no eren contes ni faules sinó històries veritables. Però si es callaven un moment, per tal d'alenar o per encendre la cigarreta, per les escletxes d'aquell silenci momentani penetrava tot seguit la veu de les campanes tocant a mort.

I les coses que sabíem del nàixer era que el melic té una pell que li penja des del botonet del melic, com un cordó, i després va assecant-se fins que cau. I alguns també li diuen al melic badiella, i també el porten penjant els xotets que mamen de la cabra acabats de nàixer i humits encara, i d'enllà uns dies se'ls queda sec i embolicat en qualsevol boixar.

Però el món de l'estiu i el món de l'hivern eren dues coses diferents i en pugna, i jo havia de viure al mig d'elles i de la seua oposició. I cascun any en tornar al poble a l'estiu, tenia por que els amics s'haguessen oblidat de mi, aquells amics petits com jo, que corrien per les costeres descalços i sense adonar-se'n de les pedres del sòl. Els amics humils que jo admirava tant, i els quals mai no van tenir enveja de mi."

("Les coses que sabíem", dins Matèria de Bretanya)

Cap paral·lelisme amb altres textos que coneixeu? Amb què ho compararíeu (pel·lícula, cançó, pintura, personatge, olor...)?

Valga aquest apunt com el meu petit homenatge en l'any de la seua mort,
encara que el millor homenatge sempre serà llegir-la.

Carme Miquel parla de literatura amb els alumnes

Més fotos de la xarrada si en punxeu damunt

Un dels objectius (i dels desitjos) fonamentals del professorat de qualsevol llengua és fer que el nostre alumnat s’acoste a la literatura. La literatura és un bé fonamental per a promoure la cultura i fa que els nostres alumnes puguen créixer acadèmicament i, també, com a persones.

Això és el que hem pretés aconseguir amb l’alumnat de segon de batxillerat de l’IES Poeta Paco Mollà. La lectura, treball i posterior debat de la novel·la La mel i la fel de l’escriptora Carme Miquel, que ens va visitar el passat dimecres 1 d’abril, ens ha fet possible compartir un matí de literatura i també de lliçons de vida: els nostres costums, tradicions, creences, rituals, en definitiva, el patrimoni cultural dels valencians.

L’escriptora, molt amablement, va voler fer dues conferències al llarg del matí, ja que fer dos grups reduïts amb l’alumnat de segon de batxillerat (en són aproximadament 70), ens feia més agradable i productiu el diàleg amb Carme.

A les 9 del matí els va tocar el torn a l’alumnat del batxillerat humanístic i de ciències socials, que van rebre l’escriptora amb les notes del piano i una lectura d’alguns fragments de la novel·la. Després van presentar l’autora amb una breu semblança biogràfica i a continuació començaren amb les preguntes sobre la lectura que havíem preparat en les classes que havíem dedicat a treballar la novel·la.

A les 11 Carme Miquel va parlar amb l’alumnat del batxillerat científic i artístic. Els de ciències van preparar un comentari sobre la vida i l’obra de l’escriptora i després van llegir alguns fragments de La mel i la fel. Els alumnes del batxillerat artístic, amb l’ajuda dels professors Nacho Gavira i Miguel del Moral, de les assignatures Tècniques d’expressió graficoplàstica i Imatge, prepararen portades alternatives per a la novel·la amb les tècniques del gouache i l’exposició fotogràfica.

També, com en el grup anterior, estaven molt atents i interessants, com van demostrar a l’hora de formular les qüestions que havien preparat que, com l’autora mateixa els va dir, van demostrar que havien fet una lectura molt atenta i intel·ligent de la seua obra.

Després l’escriptora va dedicar als alumnes els exemplars de La mel i la fel que havien dut.

Les professores de valencià de segon de batxillerat estem molt contentes del comportament exemplar i de la feina feta per part dels nostres alumnes. L’escriptora, abans d’anar-se’n cap a València, ens va dir que s'havia sentit magníficament acollida i que havia estat una boníssima experiència per a ella. Esperem que l'experiència haja estat bona per als nostres alumnes també.

Moltes gràcies, Carme Miquel, per compartir aquest matí amb nosaltres tan generosament!

Visca la literatura!



En breu podreu veure un vídeo de la trobada.

Premis de redacció en valencià

Inclosos en els actes de la II Setmana pel Valencià a Petrer, anit es lliuraren els premis del XIIé concurs de redacció juvenil, el tema del qual enguany era Internet a la meua vida. El Centre Cultural estava de gom a gom, com podeu observar en la foto de més amunt. Jordi Jiménez, el tècnic lingüístic de l'ajuntament, presentà l'acte.

Ací teniu els finalistes del nivell d'ESO, expectants i nerviosos tot esperant que Jordi diga qui és el guanyador de l'i-phone.

A l'esquerra Belén Cantó, membre del jurat i professora de valencià, Mari Carmen Chico, regidora d'Educació i l'alcalde de Petrer, Pasqual Diaz, miren atentament la guanyadora de l'ESO.

Ací els quatre finalistes de segon de batxillerat. Entre els quatre Lola Moreno, del batxillerat artístic del nostre institut, la segona començant per la dreta.

l el parlament final de l'alcalde consistí en animar-nos perquè usem el valencià en tots els àmbits, formals i informals, en totes les esferes de la vida del poble: escola, casa, carrer, actes públics, conferències, festes, inauguracions... Això, com sabeu, és el que contribueix a prestigiar una llengua.

Que la llengua és ben viva i que l'escola hi contribueix fortament ho demostren les quatre-centes redaccions que s'hi presentaren a concurs. Esperem que aquesta bona iniciativa de la Setmana pel Valencià continue amb més inversions importants i més iniciatives municipals en polítiques lingüístiques que afavorisquen la dignificació de la nostra llengua. Perquè això, al capdavall, també és qualitat de vida per als petrerins i petrerines i per a tots els valencians!

Per acabar, la monologuista monovera Marian Díez, ens va fer riure amb els "conflictes" entre pares i fills que tots hem viscut en carn pròpia.

I mireu el somriure de Lola Moreno, que va rebre un lot de llibres com a premi de finalista, interessants produccions locals de poesia i rondallística i el magnífic Almansa 1707, un episodi de la nostra història com a poble que als petrerins us toca ben de prop, de l'antropòleg, sociòleg, historiador i professor universitari Joan Francesc Mira.

I jo n'estic ben contenta de la nominació de Lola i de tota la feinada que heu fet els alumnes de segon de batxillerat artístic, humanístic i social de l'IES Poeta Paco Mollà de Petrer. Alguns heu fet redaccions dignes de ser premiades i publicades.

Podreu llegir la redacció de Lola ACÍ.

Per veure un testimoni del lot de llibres punxeu ACÍ.

Quins alumnes que tinc, eh?

I ara una cançoneta que dedique a la finalista, a Lola, d'un grup que també m'agrada molt Glissando.



Em sona a dia de primavera. I a vosaltres?

FINALISTES DE L'IES POETA PACO MOLLÀ DEL XII CONCURS DE REDACCIÓ JUVENIL EN VALENCIÀ 2009, II SETMANA PEL VALENCIÀ, AJUNTAMENT DE PETRER

Categoria A (1r i 2n d’ESO)

1r ESO
Carlos Payá Navarrete (1r ESO E)
Ma Cruz Pinar Reig (1r ESO B)
Raquel Moll Díaz (1r ESO B)

2n ESO
María Guijarro Bernabé (2n ESO A)
Pablo Castillo Reig (2n ESO A)
Ma Carmen Palazón Villena (2n ESO A)
Celia Brotons Payà (2n ESO A)

Categoria B (3r i 4t d’ESO)

Irene Poveda Valiente (4t ESO A)
Lucas Ruíz Conca (4t ESO B)
Ma Rocío Morales Gil (4t ESO B)

Categoria C (Batxillerats i Cicles Formatius)

1r Bat.
Ana Ripoll López (1r bat. B Humanitats)
Ester Díaz Cerdá (1r bat. B Humanitats)
Nerea Sáez Marín (1r bat. B Humanitats)
Sandra Martínez Lacueva (1r bat. B Humanitats)
Alicia Santos Sánchez (1r bat. C Ciències)

2n Bat.
Ma Dolores Moreno Madrona (2n bat. Arts)
Ma José Calero Roelas (2n bat.C Ciències)

GUANYADORES EX-AEQUO

PREMI: UN I-POD I UN LOT DE LLIBRES

Lorena Santos Maestre i Sandra Flor Duro (2n bat. Ciències)

La història continua

DIMECRES, 18/03/2009 - 06:00h

Incertesa sobre la situació d'Enric Duran, detingut ahir pels mossos d'esquadra

Enric Duran, detingut ahir a la tarda pels mossos d'esquadra, ha passat la nit a la comissaria de les Corts. Però el seu advocat, Àlex Solà, en unes declaracions a TV3 va dir que ignorava quina era la seva situació i de què l'acusaven, perquè encara no hi havia pogut parlar. Duran, conegut per 'l'estafador solidari', va aconseguir 492.000 euros en préstecs, i després de passar sis mesos fora del nostre país, va tornar dilluns a Barcelona.

Avui, a les 12 del migdia, s'ha convocat una concentració de suport a Barcelona, davant els jutjats d'Arc de Triomf. Ahir al vespre, a dos quarts de nou, unes desenes de persones del col·lectiu Crisi es concentraren davant la comissaria de Les Corts per a demanar-ne l'alliberament.

Enric Duran, que quan va fugir (es va explicar en aquest vídeo), tenia una ordre judicial de detenció per un delicte d'estafa. Segons fonts de la policia, el jutjat d'instrucció número 29 de Barcelona va emetre ahir una ordre de 'cerca i captura' quan va saber que Duran era a l'edifici central de la UB, tancat amb els estudiants que contesten el procés de Bolonya. Una vintena de mossos d'esquadra van entrar-hi a les sis de la tarda i el van detenir.

Duran va explicar en una conferència de premsa que va fer dilluns, acabat d'arribar a Barcelona, que solament tenia quatre denúncies per no haver tornat els crèdits que havia demanat a una quarantena d'entitats bancàries i que totes s'havien arxivat. També va dir que havia donat la majoria dels diners aconseguits amb els préstecs a col·lectius i moviments socials que volen canviar el sistema.

La fugida d'Enric Duran es va fer pública el 17 de setembre a través d'una publicació anomenada 'Crisi. Creus que els bancs et roben?' (pdf), que explicava el delicte d'Enric Duran i criticava el model econòmic capitalista. Ahir, just sis mesos després de la fugida, es van repartir 350.000 exemplars (220.000 en català i 130.000 en espanyol) de la publicació 'Crisi? Podem viure sense capitalisme', que proposa un pla d'acció per a abandonar el capitalisme. La publicació, repartida per dos mil voluntaris, també es pot llegir íntegra a internet.

Abans de l'examen

Ací teniu un falleret i una fallereta envasats al buit, esperant que arribe el dia de la "cremà". Permeteu-me l'entremaliadura :-)

Bé, abans del pont que tenim pel compte de Sant Josep, el més important és un fer un bon repàs al guió de comentari. Per això us deixe ací baix la part que faltava per completar el que us vaig deixar en l'entrada de l'examen de la primera avaluació.

També us deixe unes reflexions del professor Josep Maria Terricabras sobre el comentari de text en filosofia, perquè, ben mirades, a nosaltres també ens aprofiten per a la nostra assignatura.

Demà dedicarem la classe a solució de dubtes. Mentrestant, aprofiteu els dies previs per fer un bon repàs i, també, per descansar una miqueta, que hi ha temps per a tot. Fins i tot per anar a alguna "mascletà".

Guió de comentari, la part que faltava

Publish at Scribd or explore others:

consellsperfercomentari-1

Publish at Scribd or explore others:

Fonts: http://www.mariainmaculada.es/valencia/BTX2/cohesio_textual.htm, bletet.googlepages.com/esquemaampliat.doc
badalonesweb.googlepages.com/consellsperfercomentari.doc

És això el feminisme?

Recordeu les classes sobre els prejudicis lingüístics... Les persones sempre tendim a la simplificació! I la simplificació du al prejudici i, com diuen Lola i Arantxa, fins i tot a la nefasta radicalitat. Ecs!

Tanmateix... què és el feminisme? És una moda? Quan va nàixer? On? És un moviment social? És un corrent filosòfic? Les dones som iguals o som diferents als homes?

Una mica d'informació al respecte, només una introducció molt senzilla, però molt bonica, esperançadora i interessant, cosa que sempre ve bé. La trobareu davall de la il·lustració.

Si teniu més curiositat i voleu aprofundir-ne més, entreu a PENSAMENT.COM

I aprofitant el tema us presente a la barra lateral una cantant que, potser, no coneixeu. Es tracta de Lídia Pujol i jo l'he descoberta pel seu magnífic disc Els amants de Lilith.

Per cert, sabeu qui era Lilith?

Dia de la dona

Encara cal commemorar-lo perquè encara hi ha molt a fer, un llarg camí per recórrer. Pensem, solidàriament, en les dones de tot el món.

Dones en xarxa, Women Watch, International Women's Day.

I és fonamental SABER per evitar
la manipulació i la submissió.

El País Secret
Robert Graves.
(adaptació al català de Lucía Graves, la seua filla )

Tota dona de natura reial
té un país secret que li és més ver
que aquest pàl·lid món extern:
A mitjanit quan el silenci l'envolta
deixa de banda agulla o llibre i el visita d'amagat
Aclucant els ulls, ella improvisa
una tanca amb cinc barres entre bedolls,salta per sobre, pren possessió.
Llavors corre, vola o bé cavalca(un cavall al trot ve a saludar-la) i viatja allà on vol;
Fa créixer l'herba, fa obrir-se els lliris de botó a flor mentre guaita, i els peixos mengen de la seva mà.
Ha fundat pobles, ha plantat arbredes,ha buidat valls per rierols que corren frescs a una badia tancada.
Mai he gosat interrogar el meu amor sobre el governament del seu reialme,sobre la seva geografia.Ni l'he seguit entre aquells bedolls encamellant-me sobre la tanca i espiant entre la boira.
M'ha promès, però, quan morí,un lloc sota el seu palau privat a una clariana del bosc,on creixen gencianes i violes on de vegades ens trobàrem.

SINGS

Un vídeo que recomanen Carmen Navarro i Miguel Àngel Soriano, de segon de batxillerat B i A respectivament.

Rubianes

DILLUNS, 02/03/2009 - 06:00h

Reconeixement unànime de la cultura a Pepe Rubianes

El funeral es farà avui a migdia a Barcelona

Al tanatori Sancho de Ávila de Barcelona se celebrarà avui a dos quarts de dues el funeral per l'actor i director teatral Pepe Rubianes mort ahir d'un càncer de pulmó. Pel tanatori han passat molts dels amics i companys de professió, que han recordat la seva llibertat a l'hora de fer humor. A Rubianes, nascut a Vilagarcía de Arousa (Galícia) el 1947, li van diagnosticar un càncer l'abril de l'any passat i va deixar temporalment l'escenari.

José Rubianes Alegret, més conegut per Pepe Rubianes va néixer a Vilagarcía de Arousa (Galícia) el 2 de setembre del 1947, però de ben petit va anar a viure a Barcelona. Artísticament, s'havia especialitzat en mim, monòleg i comèdia, i sempre s'havia destacat per la ironia, un àcid sentit de l'humor i una incontenible xerrameca, farcida de paraulotes.

Notícia extreta de Vilaweb.

Fotografia de ciatre.com

Gershwin, el secret i Estellés

Ací va un altre poema del grandíssim (si punxeu sobre el seu retrat accedireu a una pàgina interessant sobre ell i altres poetes) i el poema/motiu que explica perquè vaig enllaçar Gershwin a dos versos del poema anterior.

Al poemari Llibre de Meravelles, qui parla ho fa des de l'amarga postguerra i recorda, amb alegria i força, com és el cas del poema anterior, o amb tristesa i malenconia, com és el cas del poema que us deixe ací baix, un amor de joventut. Qui parla, però, no es rendeix i reivindica el seu paper: escriu (lluita) perquè reconeix el seu deure de CONSTRUIR.

D'Estellés vos ho recomane TOT.

VIDA, SINÓ

Porc ple de vicis.
Jaume Roig.

Temps de records, et pense, et recorde, t’invente.
M’agradaria escriure la guia de València.
Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il•lustres,
monuments impassibles, les pedres en cos i ànima,
els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis,
l’amable biblioteca llatina del Magnànim,
sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem,
on t’obrires la brusa amostrant-me els teus pits,
on per primera volta et va besar un home,
i aquell home era jo, segons em deies tu,
i tu i jo tan contents, visca València, visca!
Criatura llunyana, criatura en dissabte,
¿Què seria de tu? Gershwin et va cantar,
et va cantar, el pobre, sense saber-ho mai.
Les trompetes de Gershwin duien anys anunciant-te,
i el món no tingué mai millor tecnicolor
que quan tu aparegueres, sòlida, bella i verge,
aquell migdia alegre de tendes, fonts, jardins,
els anuncis de roba íntima de les dones
convertint els solars en consolats d’amor.
Alta, atrevida, esvelta, ens haurem de trobar
un dia qualsevol. Potser hauràs parit
tres o quatre vegades i algun avortament;
potser amb el teu home, cerimoniosament,
prengues el sol plausible del diumenge del parc.
Potser no ens direm res_ ¿què ens hauríem de dir?_
i jo arribaré a casa, i deixaré que es gele
el dinar en la taula, i t’escriuré un poema
que no tindrà sentit, ja saps, ni cap ni peus,
però on evocaré els teus béns, aquells dies,
la teua brusa oberta, la teua boca oberta
davall un bes enorme, apressant, extensíssim,
el primer bes d’un home, mare, que vares rebre.
Oh la satisfacció instantània del mascle!
Tot és així d’absurd. Tot és així a la fi.

Només un instant...

l'esguard de qui espera, convertit en record. Del LLibre de meravelles, un poema de Vicent Andrés Estellés recitat magníficament per Juli Mira.

NO ESCRIC ÈGLOGUES

Irats e gauzens me’n partray

s’ieu ja la vey, l’amor de lonh.

jofre rudel.

No hi havia a València dos cames com les teues.

Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,

amb una teranyina de llàgrimes als ulls.

On ets? On són les teues cames tan adorables?

Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.

Creue les nits. Evoque les baranes del riu.

Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.

L’espectre de Francisco de la Torre, potser.

No hi havia a València dos cames com les teues.

Llargament escriuria sobre les teues cames.

Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible,

entre una aigua claríssima, venies pel carrer.

La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.

I jo t’evoque dreta sobre les teues cames.

Carregàven els hòmens els ventruts camions.

Venien autobusos de Gandia i Paterna.

Eixien veus dels bars, l’olor d’oli fregit.

Tu venies solemne sobre les teues cames.

Oh la solemnitat de la teua carn tendra,

del teu cos adorable sobre les llargues cames!

Carrer avall, venies entre els solars, els crits,

els infants que jugaven en eixir de l’escola,

la dona arreplegava la roba del terrat,

l’home recomponia lentament un rellotge

mentre un amic parlava dels seus anys de presó

per coses de la guerra, tu venies solemne,

amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una

dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.

Tota la majestat amada pel crepuscle.

No hi havia a València dos cames com les teues,

amb la viva alegria de la virginitat.

Sempre venies, mai no arribaves del tot,

i jo et volia així, i jo ho volia així:

nasquí per aguardar-te, per veure com venies.

Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.

Hi ha els homes que carreguen lentament camions.

Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.

Jo recorde unes cames, les teues cames nues,

les teues llargues cames plenes de dignitat.

No hi havia a València dos cames com les teues.

Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric

va tocant les anelles, va preguntant per tu.

Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.

Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.

Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.

foto extreta de 20minutos.es

Una mica de dialectologia

Encara que el programa ja té uns anyets, trobe que és molt clar i il·lustratiu per reforçar els exemples que heu vist als textos i que hem explicat a classe.

Podeu accedir al vídeo ACÍ.

Fixeu-vos que el vostre parlar, el qual correspondria a l'occidental del sud/valencià meridional, encara té certes peculiaritats que el fan únic i molt interessant des del punt de vista lingüístic. Ho podeu veure ací (millor si amplieu el mapa). Compareu, sinó, la vostra parla amb la valenciana del vídeo, de la Vila joiosa.

Molt interessant, també, aquesta ressenya d'un estudi del doctor Brauli Montoya, professor de la Universitat d'Alacant, sobre el cas de Petrer.

És una gran sort haver conservat les vostres característiques tan especials!

L'home que memoritzava diccionaris

L'home que memoritzava diccionaris era una persona normal i feliç. L'única diferència amb els seus contemporanis era que, des de ben xicotet, col·leccionava diccionaris de tota mena i, a més a més i a poc a poc, els memoritzava. Aquesta tendència va començar quan tenia uns huit o nou anys. Aleshores van regalar-li, pel seu aniversari, un diccionari de la llengua catalana, que va començar a llegir i rellegir sense pressa ni pausa.

Com totes les coses importants a la vida, aquesta afició va començar com un joc i, amb el pas inevitable del temps, va convertir-se en una habilitat única i un interés considerable envers qualsevol llibre sobre lexicografia i gramàtica, envers cada paraula i cada silenci. Òbviament, l'home que memoritzava diccionaris, quan va fer l'edat, va cursar una llicenciatura d'estudis filològics i, després de la carrera, feia cada dia, de dilluns a divendres, sense excepció, huit hores laborals a la seua oficina de corrector lingüístic (una faena per a la qual era extremadament eficient).

Però l'home que memoritzava diccionaris estimava tant la definició de cada paraula i gaudia tant amb la possibilitat d'aprehendre el sentit del món amb cada definició, que no podia estar-se de realitzar certa pràctica mental cada vegada que anava i tornava del lloc de treball: quan anava pel carrer, l'home que memoritzava diccionaris fruïa com si fos un xiquet que encerta endevinalles tot cercant amb la màxima exactitud possible la definició de les coses que veia al seu pas. Si, per porsar-ne un exemple, albirava un camió per la carretera, recitava mentalment: «Vehicle automòbil que serveix per transportar mercaderies i coses feixugues». Si es creuava amb alguna dona atractiva, pensava: «Que dóna delectança per la manisfestació sensible o intel·lectiva de la pròpia perfecció». O si trobava un multat que debatia amb un policia sobre l'aparcament del seu cotxe, es deia: «Examinar amb atenció una cosa, assumpte, qüestió, fent les consideracions favorables i desfavorables per arribar a la veritat». I així sempre.

Una nit de lluna plena, quan tornava a sa casa de l'oficina, va passar per un carreró i va trobar-se una escena que, de bestreta, el va desconcertar: una colla de neonazis apallissava brutalment un pobre pidolaire. L'home que memoritzava diccionaris va quedar palplantat observant la pallissa i dubtant sobre com definir allò que tenia al davant. «Acció excessiva, amb abús de força»? No, no, massa superficial. «Odi o aversió a l'estranger, a persones o coses estrangeres»? Tampoc, el pidolaire semblava del país. «Doctrina política eugenèsica, d'un poble que vol fer prevaler la seua raça sobre les altres»? No acabava de veure-ho clar. De manera que l'home que memoritzava diccionaris va fer mitja volta i va continuar el seu camí, veritablement consternat perquè, per primera vegada en la seua vida, no trobava la definició correcta.

Un conte de Jeroni Maleuff

Fotos de
http://maduixesiraim.wordpress.com
http://caballe.cat/2007/04/12.html

Què us sembla?