ADREÇA DE CORREU D'ORETO DOMÉNECH

oretoescola@gmail.com

8 de febrer de 2009

L'home que memoritzava diccionaris


L'home que memoritzava diccionaris era una persona normal i feliç. L'única diferència amb els seus contemporanis era que, des de ben xicotet, col·leccionava diccionaris de tota mena i, a més a més i a poc a poc, els memoritzava. Aquesta tendència va començar quan tenia uns huit o nou anys. Aleshores van regalar-li, pel seu aniversari, un diccionari de la llengua catalana, que va començar a llegir i rellegir sense pressa ni pausa.

Com totes les coses importants a la vida, aquesta afició va començar com un joc i, amb el pas inevitable del temps, va convertir-se en una habilitat única i un interés considerable envers qualsevol llibre sobre lexicografia i gramàtica, envers cada paraula i cada silenci. Òbviament, l'home que memoritzava diccionaris, quan va fer l'edat, va cursar una llicenciatura d'estudis filològics i, després de la carrera, feia cada dia, de dilluns a divendres, sense excepció, huit hores laborals a la seua oficina de corrector lingüístic (una faena per a la qual era extremadament eficient).

Però l'home que memoritzava diccionaris estimava tant la definició de cada paraula i gaudia tant amb la possibilitat d'aprehendre el sentit del món amb cada definició, que no podia estar-se de realitzar certa pràctica mental cada vegada que anava i tornava del lloc de treball: quan anava pel carrer, l'home que memoritzava diccionaris fruïa com si fos un xiquet que encerta endevinalles tot cercant amb la màxima exactitud possible la definició de les coses que veia al seu pas. Si, per porsar-ne un exemple, albirava un camió per la carretera, recitava mentalment: «Vehicle automòbil que serveix per transportar mercaderies i coses feixugues». Si es creuava amb alguna dona atractiva, pensava: «Que dóna delectança per la manisfestació sensible o intel·lectiva de la pròpia perfecció». O si trobava un multat que debatia amb un policia sobre l'aparcament del seu cotxe, es deia: «Examinar amb atenció una cosa, assumpte, qüestió, fent les consideracions favorables i desfavorables per arribar a la veritat». I així sempre.


Una nit de lluna plena, quan tornava a sa casa de l'oficina, va passar per un carreró i va trobar-se una escena que, de bestreta, el va desconcertar: una colla de neonazis apallissava brutalment un pobre pidolaire. L'home que memoritzava diccionaris va quedar palplantat observant la pallissa i dubtant sobre com definir allò que tenia al davant. «Acció excessiva, amb abús de força»? No, no, massa superficial. «Odi o aversió a l'estranger, a persones o coses estrangeres»? Tampoc, el pidolaire semblava del país. «Doctrina política eugenèsica, d'un poble que vol fer prevaler la seua raça sobre les altres»? No acabava de veure-ho clar. De manera que l'home que memoritzava diccionaris va fer mitja volta i va continuar el seu camí, veritablement consternat perquè, per primera vegada en la seua vida, no trobava la definició correcta.


Un conte de Jeroni Maleuff

Fotos de
http://maduixesiraim.wordpress.com
http://caballe.cat/2007/04/12.html
Què us sembla?

10 comentaris:

Anònim ha dit...

ola Oreto!!!
ha publicat francesc el teu blog i em vaig dir em passe i açi estic

no mes donarte records y un salut

Martin

Anònim ha dit...

Hola Oreto.T'escriu Lola.
Bon conte per fer una reflexió...
La veritat es que la realitat a vegades no es pot descriure amb paraules...
Encara que a més coneixement més facultat tenim per discernir d'una cosa a l'altra,certes accions,sentiments i emocions que ens golpetjen el cor no es poden definir.
Veig que cada vegada portes més informaçió al blog i deixes més coses per a que poguem vorel.las.
Açó esta molt bé i t'anime a que segueixes així,donant-nos totes aquestes coses per a que pogem desenvolupar-nos amb maior i mitjor destressa amb el valenciá.
I ara una proposta:M'agradaria que portasses algun video de Joan Manuel Serrat,gran cantautor catalá,que va defendre la seua llengua als temps tan difícils que atravessaba Espanya a la dictadura.
Un salut a tots¡

ORETO ha dit...

Hola Martín! Quina alegria, estimat exalumne! Com estàs? I tots? Envia'ls una abraçada. Algun dia passaré a visitar-vos. Mentrestant, podeu visitar-nos per ací que, com veus, també tinc alumnes molt eixerits! :-)

ORETO ha dit...

Hola Lola! Una història molt bona, amb missatge i ben escrita. L'autor, desconegut per a mi (signa amb pseudònim) escriu "històries de terror". I, per a mi també com per a tu, aquesta ho és. Li seguirem la pista, no?

Pel que fa a la proposta... Això està fet!

Fins demà!

Mercè Durà ha dit...

Bona nit Oreto, crec que mentre vosaltres m´hi posàveu al vostre bloc jo hi era treballant. Intenteu-ho de nou.
Besets
Mercè

Anònim ha dit...

Hola Oreto! Soc Arantxa.

Aquest text m'agradat molt, sobretot el seu final inesperat. Es personalmente impresionant eixa habilitat de memòria i la seua capacitat per posar-se a prova. Doncs qui no te objectius i aficions que a la fi es converteixen en el teu somni i els empres en totes les ocasions que vulguis? Crec que seria un home admirable.

Però el desenllaç es impactant. A mi me ha donat a veure que l'home no podia descriure amb exactitud la descripció objectiva del que estava visualitzant per què intervenia en ell els sentiments de, qui sap...por? impotència? incomprensió? Dóna a suposar moltes espectatives que li puguen haver "consternat" com es diu pròpiament al text.

Per cert, Oreto, ja he terminat de llegir "La mel i la fel" i a banda de "Cartes d'hivern", es el que més m'agradat de tots els llibres en valencià/català que he llegit! El final es just i precedeix una unió que al començament ni t'esperaves ni podies relacionar d'alguna forma que no fora per la zona geogràfica al voltant del Montgò.

Adeu i ho sent per haver-ho fet tant extens el meu comentari!

Anònim ha dit...

Soc Arantxa altra vegada!

I sí Oreto, li preguntaria al autor del conte per què realment l'home que memoritzava llibres no va poder en aquella situació trobar una definició. Ja que jo he donat la meua opinió sobre aquest fet, però la vertadera finalitat seria més comprensible i segurament interesant.

Adeu!

Jeroni Maleuff ha dit...

Hola a tots! (hola, Oreto i hola, Arantxa).

Sóc Jeroni Maleuff i Oreto m'ha convidat a passar-me per ací i veure quins comentaris i possibles preguntes heu fet els alumnes de Petrer en llegir el meu conte. Espere que us haja agradat.

Resposta a Arantxa:
Arantxa, l'home que memoritzava diccionaris anava pel món realment capficat en les seues cabòries lèxiques, sempre obsessionat amb les definicions de les paraules. I, en efecte, és una manera prou exacta de conéixer el món (si saps com es diuen les coses, coneixeràs eixes coses).
Ara bé, hi ha coses que no es poden definir, escapen a la raó i a la possibilitat d'entendre-les completament i el que realment importa és la nostra actitud davant de certs temes o situacions. O no?

A pesar d'això, per a l'home que memoritzava diccionaris, com heu pogut llegir (i per a cert tipus de persones), és més important continuar caboriant sobre la possible definició d'una escena atroç i els seus propis assumptes que no prendre'n partit i ajudar decididament. Això és, per a mi, el que resulta terrorífic.

Salut!
Jeroni Maleuff
Per cert, us confessaré un secret: l'any passat vaig viure una temporada a Petrer.

Anònim ha dit...

Soc Arantxa una altra vegada.

Moltes gràcies per la teua atenció i resposta.
I estic d'acord amb tu en que inclús més que terrorífic, és inhumà que no li preste atenció al fet que té davant, sinó a la seua descripció objectiva.

Gràcies i adeu!

Oreto ha dit...

M´heu fet recordar, malauradament, aquell fet que passà al metro no fa tant de temps. Un xicot pegava i humiliava una xica pel sol fet que li "va semblar" immigrant. Al seu voltant un munt de memoritzadors de diccionaris.

Com deia Lola més amunt, certes coses et colpegen al "cor".