ADREÇA DE CORREU D'ORETO DOMÉNECH

oretoescola@gmail.com

18 de febrer de 2009

Només un instant...



l'esguard de qui espera, convertit en record. Del LLibre de meravelles, un poema de Vicent Andrés Estellés recitat magníficament per Juli Mira.


NO ESCRIC ÈGLOGUES

Irats e gauzens me’n partray

s’ieu ja la vey, l’amor de lonh.

jofre rudel.

No hi havia a València dos cames com les teues.

Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,

amb una teranyina de llàgrimes als ulls.

On ets? On són les teues cames tan adorables?

Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.

Creue les nits. Evoque les baranes del riu.

Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.

L’espectre de Francisco de la Torre, potser.

No hi havia a València dos cames com les teues.

Llargament escriuria sobre les teues cames.

Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible,

entre una aigua claríssima, venies pel carrer.

La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.

I jo t’evoque dreta sobre les teues cames.

Carregàven els hòmens els ventruts camions.

Venien autobusos de Gandia i Paterna.

Eixien veus dels bars, l’olor d’oli fregit.

Tu venies solemne sobre les teues cames.

Oh la solemnitat de la teua carn tendra,

del teu cos adorable sobre les llargues cames!

Carrer avall, venies entre els solars, els crits,

els infants que jugaven en eixir de l’escola,

la dona arreplegava la roba del terrat,

l’home recomponia lentament un rellotge

mentre un amic parlava dels seus anys de presó

per coses de la guerra, tu venies solemne,

amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una

dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.

Tota la majestat amada pel crepuscle.

No hi havia a València dos cames com les teues,

amb la viva alegria de la virginitat.

Sempre venies, mai no arribaves del tot,

i jo et volia així, i jo ho volia així:

nasquí per aguardar-te, per veure com venies.

Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.

Hi ha els homes que carreguen lentament camions.

Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.

Jo recorde unes cames, les teues cames nues,

les teues llargues cames plenes de dignitat.

No hi havia a València dos cames com les teues.

Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric

va tocant les anelles, va preguntant per tu.

Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.

Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.

Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.







foto extreta de 20minutos.es

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Anem a animar un poquet el blog¡
I així us done feina,jajaja...
Estic escoltant el poema d'Estellés.
Crec que no conec a l'autor,però el cas es que em sona...
Pot ser que haguem parlat d'ell a clase?
Personalment la sonoritat dels versos em pareix molt bona,però a banda d'això,la xicona de la qui parla...va morir i per això la recorda?
O... es que simplement deixa de saber d'ella?
Espere respostes de tot el qui vulga¡
Saluts de Lola

Oreto ha dit...

O simplement recorda aquells anys de joventut, alegria i llibertat?

Gràcies Lola!

O...

I... n'hem parlat a classe, d'Estellés? Arrel de quin altre text?

Anònim ha dit...

Hola,soc Lola;
Mmm... pot ser alegria de viure?
Si,crec que si,eh?
A més m'he donat compte que més avall has possat la biografia d'Estellés.
Quin cap que tinc...

Anònim ha dit...

Hola Oreto, soc Arantxa!

Abans de comentar el poema, vull dir que quan l'he començat a llegir m'ha recordat un altre de Ausiàs March, es més, al final d'aquest Estellés el menciona!

Clar és que Ausiàs March m'agradà molt quan el vaig estudiar anys endarrere, i el poema que m'ha recordat és el de: La carn vol carn. Supose que a això fa referència Estellés al seu poema quan diu "Es desperta Ausiàs March en el vas del carner".
Ara bé, la línia que m'ha fet identificar els dos poemes és en el de Ausiàs March: "No hi havia a València dos amants com nosaltres"; i en el de Estellés: "No hi havia a València dos cames com les teues". Aquesta última se m'ha fet extranya al conèixer ja l'altra, per això al llegir aquest poema de "No escric èglogues", no m'ha terminat de convèncer el seu missatge ni la seua forma d'interpretar-ho. No obstant l'estructura, la seua rima asonant i el contingut estan prou bé.

Adeu!

Oreto ha dit...

Gràcies Arantxa! El poema "No hi havia a València dos amants com nosaltres..." també és d'Estellés, però cita Ausiàs March, per això la confusió. Estellés fa moltes referències a Ausiàs March, com tu molt bé has sabut observar, i no només paratextuals (endreces, títols...) sinó també metatextuals, com molt bé cites tu en el poema.
Els dos són magnífics poemes. Potser el dels amants, amb més força. Més delicat aquest, el de les cames. A mi el que més m'agrada d'aquest poema és relacionar-lo amb el moment temporal: només un instant, el temps d'us esguard i tanta poesia!
Et recomane "Els amants" recitat magníficament per Ovidi Montllor. El pots escoltar ací: http://www.goear.com/listen.php?v=0d66d1c
Bon dissabte!!

Oreto ha dit...

Vinga, a veure si algun alumne/ o professor/a ens descobreix el secret que he amagat al poema d'Estellés! A veure si algú em sap dir el perquè de la música... Això és resposta de positiu, eh?

Anònim ha dit...

Aquesta música evoca el "Music Hall", el món dels cabarets, la disbauxa, les xiques de cames llargues, faldilles curtes i moral distreta. El sexe sense complexos, l'atracció per l'altre. La dona com a objecte de plaer sense cap tabú beateril. Tot el contrari de l'època fosca i grisa que li va tocar viure a l'Estellés sota el règim genocida del Franco dels collons. Ui, potser me n'he passat...
Maria Renau

Oreto ha dit...

Maria, Gràcies pel teu comentari. És una interpretació del tot encertada, crec jo. M'ha agradat moltíssim: la disbauxa contra la repressió.